Blog

En política sovint s’utilitza l’expressió “ningú és imprescindible”, i una gran majoria de vegades és una expressió encertada que, a més, posa en relleu el caràcter col·lectiu d’un projecte polític. Tot i això, tota regla té excepcions. I una excepció inqüestionable és la de Josep Maria Triginer que ens va deixar ahir. Els qui vam tenir l’oportunitat de col·laborar amb ell, o simplement de conèixer-lo, en sentíem immediatament l’autenticitat, la passió política, el compromís, impossibles d’emmascarar darrere d’una pura timidesa. Escrivint precipitadament el seu obituari corro el risc de deixar coses importants al tinter. Al cap i a la fi, el vaig conèixer el 1978 i la seva militància socialista va començar el 1962. Segur que els companys de clandestinitat amb qui va compartir la ingent tasca de reconstruir les Joventuts i la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) en aquells difícils moments ens proporcionarien elements crucials del seu caràcter que el van convertir en líder.

Quan l’Eugeni, el seu fill gran, m’ha donat la trista noticia de la mort de l’Anna, he sentit un sotrac al cor. Si algú ha demostrat al llarg del temps una vitalitat desbordant ha estat l’Anna Balletbò. Era una veritable força de la natura. Per desgràcia, un cop fulminant ens l’ha arrabassada just quan estava preparant la 30a edició de les Jornades d’Economia a S’Agaró, organitzades per la Fundació Internacional Olof Palme, que l’Anna presidia.

En estos momentos políticos tan crispados puede sorprender la rara unanimidad en el respeto que suscita la figura de José Enrique Serrano, JES para muchos de quienes lo frecuentaron. Desde luego no es una sorpresa para quienes tuvieran la ocasión de conocerle.

Quan la directora de TransBaixPower “la revista” em va demanar un article vaig pensar quin enfocament podria donar-li. Ja he escrit en diverses ocasions sobre la meva sortida de l’armari, el darrer cop, quan ja feia 25 anys, per a la revista Orgull. Per tant, havia de trobar un altre tema. Repassant el meu arxiu vaig trobar el primer paràgraf d’una carta que vaig adreçar l’any 2001 a tots els diputats i diputades amb motiu de la presentació al Parlament de Catalunya d’una proposta de modificació del Codi Civil en matèria de matrimoni. Deia així: “Les persones homosexuals han de tenir els mateixos drets que la resta? Considerem que les seves relacions de parella mereixen la mateixa consideració i respecte que les altres? Han de tenir les parelles homosexuals, amb o sense fills, consideració de famílies?”.

Avui hem celebrat un acte en record de Xavier Soto, primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, mort el 10 de gener de 1995 quan tenia 34 anys. En un breu documental el PSC presenta la seva biografia. A continuació us adjunto les paraules que vaig preparar amb motiu de l’acte, que no difereixen gaire de les que de forma ben emocionada vaig pronunciar.

Todo indica que, en la próxima reunión del Comité de Patrimonio Cultural Inmaterial de la UNESCO, que se celebrará a principios de diciembre en Asunción (Paraguay), se inscribirá la Cultura Sidrera d’Asturies en la Lista representativa del Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad.

El 12 d’octubre de 1999 vaig fer pública la meva homosexualitat. Ja en fa 25 anys. Jo era llavors diputat al Congrés i em presentava a les eleccions al Parlament de Catalunya. La campanya “Vota Rosa”, impulsada per la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, demanava als partits un esforç de visibilització dels candidats i candidates LGBT. Jordi Petit, l’històric activista en favor de la llibertat sexual i dels drets de les persones LGBT, formava part de la candidatura encapçalada per Pasqual Maragall ocupant un dels darrers llocs de la llista, i em va suggerir que havia arribat el moment de donar el pas i proclamar públicament la meva orientació sexual.

Caldria anar molt enrere per trobar una crisi política, social i institucional tan greu com la que va esclatar a partir de la tardor de 2017, quan els governs presidits per Mariano Rajoy i Carles Puigdemont es van mostrar totalment incapaços d’obrir un diàleg i una perspectiva de solució. Aquests sis anys de crisi, que tenen els seus antecedents en els anys anteriors, van començar amb una gran convulsió negativa a Catalunya i un gran retrocés en les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya.

El machismo existe en el deporte como, lamentablemente, existe todavía en nuestra sociedad. A veces es necesario ser explícito porque las cosas no existen hasta que no se nombran. Poner negro sobre blanco la persistencia del machismo en el mundo del deporte es el paso necesario e imprescindible para acabar con él.