- Blog
- Publicat
Josep Maria Triginer, un polític imprescindible
En política sovint s’utilitza l’expressió “ningú és imprescindible”, i una gran majoria de vegades és una expressió encertada que, a més, posa en relleu el caràcter col·lectiu d’un projecte polític. Tot i això, tota regla té excepcions. I una excepció inqüestionable és la de Josep Maria Triginer que ens va deixar ahir. Els qui vam tenir l’oportunitat de col·laborar amb ell, o simplement de conèixer-lo, en sentíem immediatament l’autenticitat, la passió política, el compromís, impossibles d’emmascarar darrere d’una pura timidesa. Escrivint precipitadament el seu obituari corro el risc de deixar coses importants al tinter. Al cap i a la fi, el vaig conèixer el 1978 i la seva militància socialista va començar el 1962. Segur que els companys de clandestinitat amb qui va compartir la ingent tasca de reconstruir les Joventuts i la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) en aquells difícils moments ens proporcionarien elements crucials del seu caràcter que el van convertir en líder.
Si li haguessin agradat títols i honors, parlar d’ell com un dels pares fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) seria ajustat. Certament, el procés d’unitat socialista va ser un procés col·lectiu que no només vinculava les tres organitzacions fundacionals -FSC (PSOE), PSC (c) i PSC (r)- sinó que s’estenia a exponents del món sindical i associatiu i també recollia experiències polítiques inspirades en l’humanisme cristià, la socialdemocràcia i el socialisme d’arrels marxistes i fins i tot de sectors més a l’esquerra que van arribar al PSC. Tot i això, per simplificar solem atribuir el paper de fundadors a Joan Reventós, Josep Verde i Aldea i Josep Maria Triginer. Vam perdre ja fa temps Reventós i Verde i avui ens toca acomiadar en Josep Maria.
En Josep Maria era el màxim dirigent de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE). Un petit partit, llavors tots ho eren, que de vegades es pretenia presentar com un implant extern a la realitat catalana. Alguns conscientment volien oblidar que el primer Congrés del PSOE, el que va aprovar formalment l’anomenat Programa Màxim, es va celebrar a Barcelona el 1888, quan la majoria d’agrupacions socialistes d’arreu d’Espanya eren a Catalunya.
En Josep Maria va creure sempre en la necessitat un socialisme català articulat federalment amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. Desconfiava de tot nacionalisme, ja que entenia que trencar la solidaritat entre tots els treballadors espanyols diluïa el projecte socialista i el nacionalisme acabava supeditant les lluites obreres als interessos de les burgesies nacionals. Va defensar incansablement la seva visió i la veritat és que molts dels seus plantejaments van acabar sent acceptats molt majoritàriament pels i les socialistes de Catalunya (organització de base territorial, opció sindical ugetista, incorporació a la Internacional Socialista, relació estreta amb el PSOE, entre d’altres). Es deia de vegades en to burleta que uns van posar les idees i d’altres la direcció política. La veritat és que el procés d’unitat socialista, no exempt de tensions, va culminar amb èxit gràcies, entre d’altres, a la tenacitat, la convicció i el compromís de Josep Maria Triginer, advocat incansable de dos pilars bàsics: la unitat civil dels catalans i el treball permanent en favor de la justícia social.
Josep Maria Triginer, nascut a Agramunt, estudiant a l’Escola Industrial de Terrassa, pèrit industrial, va ser militant clandestí primer, per després convertir-se en la transició i els primers anys de la democràcia recuperada en una de les cares visibles del projecte del socialisme català. La seva tasca incansable per reconstruir les Joventuts Socialistes i la Federació Catalana del PSOE, el van portar a convertir-se en secretari general d’aquesta Federació, redactor de la ponència sobre Nacionalitats i Regions del congrés del PSOE celebrat a Suresnes, membre de la direcció federal del partit i, després, membre del Govern d’unitat presidit per Tarradellas, diputat i senador.
Home d’idees i d’acció, el paper clau a l’etapa fundacional del PSC el fa mereixedor d’elogi i de memòria.
El millor homenatge és recordar el seu llegat i per això no em resisteixo a transcriure cinc cites del seu llibre Socialdemocràcia hispana:
¨Només es pot aprendre de la història que no s’oblida”
“Des del punt de vista de la gestió de la voluntat popular, la finalitat de la política és la de reduir la incertesa. Aquest és el paper que abans es confiava a les creences religioses i, més tard, a les conviccions ideològiques, però si assumim que el futur de la societat es decideix per aquesta, la finalitat de la política és la de pactar amb els ciutadans el rumb que la societat ha d’emprendre”.
“La manipulació política es basa en el fet que els conservadors fan servir la incertesa per incentivar les arrels culturals i els seus símbols, i fustiguen les pors al canvi i fomenten actituds defensives respecte a suposades o reals amenaces”.
“El realisme polític és la condició prèvia per guanyar l’autoritat que ens faci mereixedors de rebre la confiança política”.
“El vot acaba expressant la confiança cap als que creuen capaços d’afrontar els reptes del moment”.
No oblidarem, Josep Maria.
Article publicat a La Vanguardia, 10.1.2026