- Blog
- Publicat
En record d’Anna Balletbò
Quan l’Eugeni, el seu fill gran, m’ha donat la trista noticia de la mort de l’Anna, he sentit un sotrac al cor. Si algú ha demostrat al llarg del temps una vitalitat desbordant ha estat l’Anna Balletbò. Era una veritable força de la natura. Per desgràcia, un cop fulminant ens l’ha arrabassada just quan estava preparant la 30a edició de les Jornades d’Economia a S’Agaró, organitzades per la Fundació Internacional Olof Palme, que l’Anna presidia.
La recordo de sempre, no podria precisar el moment exacte en què la vaig conèixer. Probablement va ser abans de començar la campanya de les eleccions generals de 1982 quan ella era, crec, la responsable de propaganda del PSC. Però potser va ser abans, no n’estic cert. Perquè l’Anna sempre hi era, sempre ha format part de la nostra vida. Corria una llegenda pel partit segons la qual en un dels moments fundacionals, quan cercaven una sala per fer-hi una reunió decisiva, en obrir la porta la van trobar ja asseguda i preparada per la feina.
Potser recordo molt aquella campanya del 82 perquè les campanyes electorals eren llavors, com ara, molt exigents pel que fa a la dedicació i a la capacitat de prendre decisions sobre la marxa. L’Anna semblava trobar-s’hi en el seu medi natural.
Potser, entre d’altres coses, perquè era periodista, dominava força uns mitjans de comunicació que fins feia poc no estaven a l’abast dels partits de l’oposició democràtica, ja fossin diaris, ràdios o televisió pública -no hi havia res més-. Coneixia gairebé tots els periodistes i era capaç de redactar notes de premsa en un tres i no res. Per a molts era una de les fonts informatives imprescindibles d’un PSC en fase de construcció.
Socialista, catalanista, feminista, havia representat el PSC a molts fòrums, i havia tingut un destacat protagonisme en les Jornades Catalanes de la Dona. Encara recordo com em va arrossegar en el seu cotxe ple a una trobada de les dones de l’esquerra europea celebrada a Milà en què també hi participava l’Eulàlia Vintró.
Tenia un caràcter tan fort com les seves conviccions, i era difícil fer-la canviar d’opinió. Movia el cap, els braços i les mans com per subratllar el que deia, i podia enfilar-se molt si creia que la qüestió a debat s’ho valia. Tenia una gran capacitat de treball, i semblava conèixer millor que ningú els contactes i els recursos necessaris en qualsevol situació.
Probablement el moment que tothom recordarà avui va ser la seva presència, embarassada, en el Congrés dels Diputats durant el cop d’Estat del 23-F, i com va aprofitar aquest fet per marxar del Congrés i informar el Rei de la situació que s’hi vivia. També ho va fer amb Raimon Obiols que, en ser un dels pocs membres de la direcció del PSOE que no era diputat, va anar de Barcelona a Madrid en aquells moments d’incertesa per assegurar que els socialistes no quedaven absolutament escapçats en aquella situació dramàtica. L’Anna va escriure el llibre Una mujer en la transición: confesiones en la trastienda explicant la seva experiència en aquella etapa.
Sempre va seguir molt de prop la situació internacional i va participar en fòrums que impulsaven la reforma de Nacions Unides, la pau en el món i el paper de les dones en la societat. En aquesta vocació internacionalista hi va tenir molt a veure el seu contacte i, m’atreviria a dir, devoció per la figura del primer ministre socialdemòcrata suec Olof Palme, tristament assassinat.
L’Anna es va casar, va tenir quatre fills i va desenvolupar una tasca empresarial molt centrada en el turisme i els serveis. Estava compromesa políticament, sí, però sobretot era una dona compromesa amb la vida. Difícilment deixava indiferents als que la coneixien i per això el seu record no ens abandonarà mai.
Article publicat a La Vanguardia, 25.10.2025