Intervenció en el debat sobre la crisi causada per la Covid-19
  • Publicat

Intervenció en el debat sobre la crisi causada per la Covid-19

Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats.

Començo la intervenció, crec que és obligat, recordant les víctimes de la Covid-19, les seves famílies, els seus amics, i reconeixent els esforços dels professionals que han lluitat en primera línia contra aquesta pandèmia. Ho hem dit molt, aquestes llargues setmanes, però cal insistir-hi: han estat metgesses i metges, infermeres i infermers, personal sanitari de tot tipus, d’emergències, dels serveis socials, farmacèutics i farmacèutiques, els Mossos, les forces de seguretat de l’Estat, les policies locals, la Unitat Militar d’Emergències, però també els professionals dels mitjans de comunicació, els treballadors i treballadores de serveis bàsics de la cadena alimentària, dels serveis de neteja, dels transports, tots aquells que han fet possible la continuïtat de les nostres activitats, en aquestes difícils circumstàncies imposades per la pandèmia. I, per tant, el nostre agraïment, el nostre reconeixement. Moltes gràcies a ells i a elles.

La crisi que hem viscut i seguim vivint té unes xifres dramàtiques. Avui mateix el Departament de Salut fixa en 12.576 persones les que han perdut la vida a Catalunya a causa de la Covid-19. I, per tant, una crisi d’aquesta naturalesa no hem de convertir-la en un camp abonat per a la lluita partidista. I això implicava de vegades fer un esforç de contenció. I jo vull fer-lo per responsabilitat i per convicció.

Ha estat una crisi sanitària sense precedents, a casa nostra i arreu del món, i és una crisi que, com molt bé ha dit la consellera de Salut, no ha acabat. Més de 10 milions de casos confirmats a tot el planeta, i mig milió de morts, segons les xifres oficials, demostren la magnitud d’aquesta malaltia. Els governs, a tots els nivells, han desplegat i segueixen adoptant mesures sanitàries, socials i econòmiques sense precedents, per frenar al màxim els efectes de la pandèmia i amb l’objectiu prioritari de protegir la salut i el benestar de les persones.

Un esforç col·lectiu que també ha anat acompanyat de la responsabilitat personal de cada ciutadà i cada ciutadana, i que ha requerit i requereix la solidaritat i el treball coordinat i cooperatiu del conjunt de la societat de totes les institucions i tots els agents públics i privats.

Des del primer moment, la prioritat ha estat per part de tots salvar vides i frenar l’expansió de la malaltia, i després intentar que l’economia i el benestar de les persones no siguin malmesos pels efectes de la crisi. Tots els governs s’han vist sorpresos i desbordats per la magnitud d’aquesta pandèmia, tots, i tots els governs han intentat fer-ho el millor possible.

Tots o gairebé tots, perquè és veritat que veient el que està passant al Brasil o als Estats Units algú té dubtes de que tots els governs realment s’hi hagin posat de valent.

Però nosaltres des del primer moment ho vam dir: calia sumar esforços, calia treballar junts, calia una cooperació lleial i una coordinació entre tots els nivells de govern. I és cert, la lleialtat no exclou manifestar crítiques i discrepàncies, però sí que exclou la utilització de crítiques i discrepàncies per aixecar murs. El que cal és construir ponts per contribuir a ajustar decisions, per aprofitar oportunitats i per compartir esforços.

Una lleialtat que, president, hem trobat a faltar en el seu Govern, ja no només respecte del Govern d’Espanya, sinó també dels ens locals, que en nombroses ocasions durant aquesta crisi s’han trobat sols i sense instruccions clares en la lluita contra la pandèmia.

I, en la nostra perspectiva, ha faltat també un esforç de diàleg amb la resta de forces polítiques. Ni tan sols hem començat a intentar acordar les mesures de reactivació econòmica i reconstrucció social, i anem tard, president.

Calia des del principi que cadascú assumís les seves responsabilitats i tingués una voluntat sincera d’acordar i cooperar. La veritat és que jo desconfio molt d’aquells governs que acaben parlant més del que no depèn d’ells que de l’ús que fan de les seves pròpies competències. «Consejos vendo que para mi no tengo», diu el refrany castellà. I lamento dir que, durant aquesta crisi, a vegades hem pensat que l’actuació del Govern estava més guiada per la confrontació política que per la millora de la seva competència i l’eficàcia de la seva gestió.

Ras i curt, sovint ha semblat que el seu Govern volia aprofitar aquesta crisi per fer avançar una agenda política pròpia d’un projecte independentista. Vostès no tenen rival a l’hora de centrifugar responsabilitats, d’elaborar memorials de greuges i de crear excuses. I nosaltres creiem que aquesta no és una forma de governar. El resum de la seva intervenció és «el que hem fet ho hem fet bé, malgrat els entrebancs que ens ha posat l’Estat; i el que no hem fet és perquè Espanya ho havia de fer, i mira que els hi havíem dit i no ho ha fet». Aquest és el resum.

Si això fos així, no hi hauria cap marge de maniobra i cap marge de millora. I nosaltres creiem que n’hi ha i, per tant, jo crec que cal evitar derivar tota responsabilitat en els altres, com ha fet sovint el seu Govern perquè, si no, no hi ha cap estímul per millorar, no hi ha cap responsabilització sobre el que es fa o el que no es fa.

I nosaltres propostes en aquesta direcció en tenim moltes, i estan contingudes en les nostres propostes de resolució. La pandèmia ens ha fet més vulnerables, sens dubte. I celebro que prengui com a guia aquest eminent socialdemòcrata que és Frank-Walter Steinmeier, que segueix una nissaga, de Willy Brandt i Helmut Schmidt, d’estadistes, que potser és veritat que en moments com els que vivim trobem a faltar.

Però, Catalunya no podrà sortir sola d’aquesta crisi, tampoc a Espanya. El conjunt de la Unió Europea, i si s’hi posa i encerta. I, per tant, nosaltres seguim pensant que una cooperació de tipus federal és l’instrument més potent i eficaç per resoldre els problemes.

És veritat que vostès retreuen al Govern d’Espanya que hagi exercit un lideratge. Miri, nosaltres, en canvi, fem al revés: el critiquem a vostè per no haver-lo exercit. Ho han fet amb col·laboració amb totes les comunitats autònomes; amb un model, és veritat, inacabat, a vegades improvisat, de governança compartida, però és que és el que tocava. Vostè ha dit que, en fi, ja ha trobat, potser, de poc contingut o poc útil les quinze reunions amb el president del Govern d’Espanya i la resta de presidents de comunitats autònomes.

Doncs, escolti’m, a nosaltres eren motiu d’esperança, que en parlessin, que es poguessin contrastar posicions, que es poguessin millorar les propostes. Vostè mateix en alguna ocasió ha dit que se li ha donat la raó, sempre tard i malament, naturalment, però, en fi, ha acceptat que això ha servit d’alguna cosa. Em consta, i com no hi ha la consellera no insistiré gaire al respecte, per si em volgués contradir, però la col·laboració entre el Ministeri de Sanitat i el Departament de Salut ha estat permanent i bona. I això no exclou que no hagin estat sempre d’acord i que hi hagin hagut punts de vista diferents i fins i tot algun punt de conflicte i de contradicció, però és que amb una lògica d’un Estat compost com el nostre això és bastant inevitable.

Jo m’he de mirar les xifres de reunions: 34 reunions de coordinació amb consellers i conselleres de Salut a través del Consell Interterritorial; 68 trobades bilaterals; 10 reunions amb els directors de Salut Pública. Jo crec que des de l’Estat s’ha fet un esforç de treball conjunt.

Vostè, president, diu: «Ens van prendre les competències.» Jo, amb això, discrepo, cordialment, amicalment. Vostès sempre han estat competents sobre l’Hospital del Mar, o sobre l’Hospital Clínic, o sobre l’Hospital de la Vall d’Hebron. En cap moment han perdut les seves competències concretes sobre la salut. I ara, encara més, certament, en el procés de desescalada, fins al retorn a una normalitat, que ja veurem quan la podem donar per arribada. Fins i tot, vostè ho ha dit també, ha tingut unes capacitats de donar instruccions al sector privat que abans no tenia. Per cert, 43.000 euros per cada pacient ingressat a l’UCI d’un hospital privat, jo no sé si és una xifra una mica massa elevada.

I, quines decisions finalment s’ha reservat el Govern d’Espanya? Aquelles de caràcter general que afectaven drets i llibertats fonamentals, al llarg de la vigència de l’estat d’alarma, i, per tant, ni tan sols ara, això.

Sobre el material. Del matèria s’han dit moltes coses, però jo li he de dir, i també li ho dic amicalment: president, jo he trobat les xifres, una a una, del que l’Estat ha aportat a Catalunya amb material, i fins que vostè no faci el llibre que ens ha anunciat sobre l’epopeia o l’odissea de la compra de material per part de la Generalitat, no he estat capaç de trobar-ho referides al nostre país.

Jo sé que van venir 14.650.000 mascaretes –incloc aquí aquelles de número cabalístic–, 6.584.682 guants de nitril, el 59.421 ulleres de protecció, 63.479 bates, 114.886 solucions hidroalcohòliques, 906.400 tests ràpids, 342.529 kits per efectuar les PCR, 234.000 kits d’extracció i 18 1.153 equips de ventilació mecànica invasiva.

Tota aquesta informació és pública, està a la web del ministeri, i almenys fins que no surti el llibre anunciat, no podem donar xifres amb aquesta precisió referides al que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

Després parlem de transparència i retiment de comptes. El ministre de Sanitat ha comparegut tretze vegades a la Comissió de Sanitat del Congrés dels Diputats. Jo només ha dit que ell ha comparegut tretze vegades, comparin vostès amb el nivell de patiment de comptes en seu parlamentària del seu Govern. I, hi ha quatre àmbits en els quals tenim preocupacions sobre què ha passat i, sobretot, sobre què podem fer millor. Salut: miri ha funcionat molt bé, però, com sempre, hem de dir «donades les circumstàncies», que han estat desbordant a tothom. Conclusió bàsica: vostè es referia, i comparteixo el seu criteri, i a més em consta que vostè li ha donat una molt bona acollida, a aquest manifest, a aquest document elaborat pels col·legis de professionals i les societats científiques, i vostè fins i tot va dir un dia «fem a partir d’aquí el consens necessari»… No és que li prenguem la paraula, és que hi estem totalment d’acord, president.

I, és veritat, durant uns quants anys van haver-hi unes retallades que han afectat i potser hem vist ara la gravetat dels seus efectes, amb aquesta crisi. Què necessitem? Home, garantir cohesió social i territorial, garantir el caràcter públic del sistema, la seva sostenibilitat, l’equitat, la qualitat, la innovació tecnològica, el retiment de comptes i la transparència en un entorn en què s’estan envellint la població, està augmentant la cronicitat, s’incrementen els costos sanitaris i hi ha un panorama econòmic difícil. Per tant, diríem, anunciar els objectius és senzill, trobar les solucions en aquest marc potser no ho serà tant.

El Govern espanyol va decidir fer un fons per a inversió sanitària de 9.000 milions d’euros. Suposo que a Catalunya li deuen correspondre uns 2.000. I vostè diu: «És insuficient.» Home, jo també li he de dir: li vam sentir, escoltar, a principis de la pandèmia, una reclamació de 5.000 milions d’euros, i avui li he sentit 30.000. I, segurament, demà vostè pensarà que potser s’ha quedat curt, i potser no li falta raó. El que passa és que tots els ciutadans saben que no tindrem mai tots els recursos que voldríem per fer tot el que necessitem. I governar és precisament trobar aquest equilibri entre els recursos disponibles, les prioritats que cal atendre i les possibilitats reals de fer ho.

Però, per tant, número 1: pacte per la salut. Som-hi.

Segon: el sistema educatiu. També hem tingut dèficits amb això. Per exemple, va haver-hi un moment en què tots vam trobar que l’ensenyament a distància podia d’alguna manera pal·liar el tancament de les escoles, però després ens hem trobat amb una escletxa digital molt important, on moltes famílies no compten ni amb els recursos, ni amb els instruments concrets que permeten fer això. Hi ha hagut moments de molta incertesa. Això no ho dic en pla de crítica, perquè ha passat a tots els governs: els plantejaments inicials que es feien per a la represa del curs escolar tenen molt poc a veure amb els que ara mateix el departament està plantejant. Fins i tot, en un sol dia, vostè i el conseller d’Educació van donar xifres diferents d’inversió per intentar posar el curs endavant. No en fem qüestió, és obvi, estem tots intentant fer el millor possible i abocant-hi la màxima quantitat de recursos possibles.

Ara, ens hi juguem tots molt, i dic tots, dic el país, amb l’inici del curs escolar vinent. I, per tant, també aquí tot el nostre suport, tota la nostra capacitat per intentar ajustar millor les decisions, fer-les més consensuades i fer-les no només amb la comunitat educativa, sinó també amb el món local, perquè també és veritat que moltes d’elles tindran una incidència local.

Tercer. Vostè ha criticat molt el Govern d’Espanya, amb respostes, deia, tardanes o poc clares. Miri, a tots els governs els hi ha passat, i aquí hem tingut un cas molt rellevant que és el cas de les residències, les residències, però no només a Catalunya i a Espanya, en el conjunt del planeta, allà on tenen residències, han estat els llocs on la pandèmia ha fet més mal. Va haver-hi moments de veritable angoixa per no poder acompanyar els malalts i per un sentiment de desprotecció total. Jo l’hi he de dir, personalment a vegades hem pensat a casa si la mare estaria millor en una residència, i de cop i volta el pensament que et venia és: «Sort que no ho vam fer.» Jo li he de dir que vull agrair i reconèixer l’esforç que ha fet el seu Govern i el canvi de responsabilitat, perquè, és veritat, no era fàcil, però s’ha fet i s’ha decidit que sigui el Departament de Salut el que tuteli aquesta qüestió. Però jo crec que això és el que posa el dit a la nafra del problema que tenim.

Mirin, l’assistència sanitària pública i universal no es pot aturar a la porta d’una residència. I aquí hi ha un problema que hem de saber: es va decidir en un moment determinat privatitzar l’atenció sanitària dins de les residències. Això cal acabar-ho; segurament no ho podem fer d’un dia per l’endemà, però realment li hem de dir a la gent que el nivell d’atenció sanitària que tindrà serà el mateix s’estigui a casa, s’estigui en un hospital o s’estigui en una residència. I això, malauradament, no ha estat així, i no per culpa o no per responsabilitat –que la paraula «culpa» tampoc no m’agrada– dels titulars de les residències –en molts casos titulars de residències privades o concertades–, sinó perquè realment no s’han lligat caps.

I, per això, jo crec que la decisió de traslladar al Departament de Salut aquesta responsabilitat enmig d’una pandèmia va ser una mesura encertada; suposo que difícil i complexa en molts sentits, però també l’hi volia reconèixer. Dir-li també que aquest pacte que haurem de fer…, moltes vegades a Catalunya utilitzem l’expressió «model», no?: «Canviarem el model.» Jo li he de dir que a vegades soc una mica escèptic perquè diem «canviem el model» com si tot pogués canviar d’un dia per l’endemà o com si hi haguessin models, per dir-ho així, boníssims i models dolentíssims. Els processos en general són evolutius. Però, certament, l’impacte gravíssim que ha tingut sobre les residències, aquesta pandèmia, implica una reflexió molt a fons, que s’ha de fer en el sector, perquè, probablement, si volguéssim –que és un model legítim– fer que aquest sector fos completament públic d’avui per l’any que ve, doncs, seria impossible. I, per tant, jo crec que malgrat ara estem tots molt preocupats i a vegades tots tendim a buscar solucions màgiques i immediates a problemes molt gruixuts, doncs, no caiguem en aquest error, però no deixem de reflexionar ben a fons i de prendre mesures, perquè, efectivament, tal com estava plantejat, aquest model no servia per a una situació com aquesta. Malauradament, és una situació que es pot tornar a reproduir, i, per tant, que hem de tenir prevista.

Ha dit, la consellera, una altra cosa que volia donar-li tota la raó, i ha dit, primer, «la crisi no ha acabat». I la segona és la feminització d’aquesta crisi, la càrrega brutal sobre les dones del nostre país, i, en general, de tots els països: per problemes de tipus laboral, per problemes d’atenció familiar, les cures recauen fonamentalment sobre les dones. I jo crec que faríem bé de no oblidar-ho, perquè a vegades ho diem en un discurs, la gent diu: «Ah, mira, potser té raó», però després no prenem les mesures que permetin redreçar una mica aquesta situació. Jo tinc algunes dades: en infermeria, les dones són el 85 per cent; en farmàcia, un 72 per cent; en les residències i els centres de dependents, un 84 per cent; en serveis de neteja, un 90 per cent. I, per tant, han estat crucials i han estat objecte o han rebut l’impacte més gran d’aquesta crisi. I, per tant, hem de mirar perquè l’ocupació femenina es recuperi a la mateixa velocitat que l’ocupació masculina, perquè no persisteixi una vergonyosa escletxa salarial entre homes i dones, perquè crisis com aquestes no impliquin un pas enrere en un camí cap a la igualtat que hem emprès fa molt de temps, en el qual hem avançat, tot i que queda encara molt per fer.

Quart element de preocupació o quart sector que a nosaltres ens preocupa molt: els de protecció social. Vostè ho deia, i jo crec que això fa unanimitat, cal posar les persones al centre de les polítiques públiques. Doncs, efectivament, de tots nosaltres depèn que hi hagi menys famílies en situació de vulnerabilitat, menys famílies en situació de pobresa. I els informes –abans Lorena Roldán feia referència a l’informe d’Intermón Oxfam– ens diuen que aquesta crisi ha implicat un increment de desigualtats, un increment de la pobresa i un impacte molt gran en fenòmens d’exclusió social. Ens deia, aquest informe, que 93.000 catalans i catalanes podrien caure sota el llindar de la pobresa els propers mesos. Això és un creixement del 9 per cent i superaria 1 milió de persones. I, és veritat, no és una situació exclusiva de Catalunya, ha passat en el conjunt d’Espanya i en els països amb els que habitualment ens comparem.

El govern espanyol ha posat algunes mesures sobre la taula: un tema fins i tot de beques menjador, ha incrementat l’aportació al Pla concertat de serveis socials, per a les cures a domicili o teleassistència, ha garantit el subministrament d’aigua i energia a les llars sense recursos, s’ha decretat una moratòria dels deutes hipotecaris i una pròrroga del bo social i, especialment, s’ha posat en marxa l’ingrés mínim vital, que a casa nostra beneficiarà cent mil famílies.

Probablement, l’ingrés mínim vital és una de les mesures socials més importants dels darrers temps i s’ha de poder compatibilitzar, com així ho preveuen les lleis, amb la renda garantida de ciutadania. I, per tant, necessitem establir els mecanismes que ho facin realment possible.

Tinguem en compte que el Govern català va trigar uns tres anys a establir el reglament de la renda garantida de ciutadania i, per tant, hauríem d’imprimir una major celeritat als processos –diríem– d’interconnexió d’ambdós ajuts si volem realment fer la feina. I, president, abans de la crisi, Catalunya se situava a la cua d’Espanya en despesa sanitària, educativa i dels serveis socials i malgrat alguns esforços, que també volem reconèixer, encara no hem recuperat els nivells de despesa en serveis públics que hi havia en moments en què el Govern de la Generalitat el presidia José Montilla. I amb aquesta crisi –ho deia abans– hem vist que els efectes de les retallades han estat greus.

Jo li he de dir, li vaig preguntar en una sessió de control i aprofito avui per esmentar la qüestió, encara no sabem quina despesa addicional afegida ha fet el seu Govern a causa de la pandèmia. Ni tampoc…, i avui vostè ens ha fet un anunci que també volem valorar, que a finals de mes coneixerem tant el pla de reconstrucció, reactivació, represa, –el Pla de represa em sembla que li agrada més– com les modificacions pressupostàries sobre les que se sustenta. Animar-los a que realment així sigui. El grup de Ciutadans veig que pensa proposar que sigui la Comissió de reconstrucció la que pugui fer-ne un seguiment, ens sembla un mecanisme correcte, que a ningú, en fi, ha de preocupar, perquè realment al darrere d’aquest esforç, hi hem de ser tots, cadascun des dels seus accents i el seu projecte, però hi hem de ser absolutament tots.

És veritat que hi ha hagut la seva demanda de més recursos de l’Estat i fins i tot l’accés directe al MEDE. Doncs, són coses a parlar. Hem de recordar que hi ha la decisió de crear aquest fons autonòmic de 16.000 milions d’euros i que segur que es pot dir que és insuficient, com algú podria dir que 30.000 milions també són insuficients.

Però jo crec, president, que convé també fer un esforç per situar quins esforços amb recursos propis de la Generalitat estem disposats a fer per millorar la priorització dels serveis socials, dels serveis a les persones, dels serveis del benestar, de la salut, de l’educació i dels serveis socials.

I aquí, és veritat que ens ho diran a finals de mes, però realment ens fa l’efecte que hi ha un èmfasi molt gran en la reclamació i poc en l’autoexigència i crec que la reclamació sempre esdevindrà més forta, més justificada, més potent, si hi ha prèviament aquest esforç d’autoexigència, i necessitem posar-nos d’acord sobre això.

Finalment, reactivació de l’economia. Miri, hi han moltes coses a fer i totes les que fem a vegades semblen poques, però hi ha una qüestió que no té un valor –per dir-ho així– econòmic, però sí té un valor jo crec que important, un intangible, que és el consens al voltant de la qüestió.

Tots els governs, primer perquè hi ha pressa per actuar i després perquè a vegades és més còmode, s’estimen més prendre mesures i explicar-les després. Però quan estem parlant d’un esforç que exigirà la mobilització d’uns recursos que d’entrada encara no tenim, convindria que aquest esforç de consens es fes. Una bona part de les mesures econòmiques han d’estar adreçades lògicament a salvar empreses i llocs de treball existents, però haurem de pensar també en els llocs de treball i les empreses a crear.

I aquí li he de dir que el nostre grup està especialment preocupat per temes com l’escassa dotació de les universitats catalanes, que fa deu anys no veuen augmentats els seus recursos i que, a més, les successives propostes d’anar rebaixant els ingressos per matrícula no són compensats per ingressos addicionals. Per tant, aquí tenim un problema molt seriós.

Hi ha algun sector del nostre país que en aquests moments veiem especialment colpit, el del comerç i el turisme, també lògicament, perquè han afectat especialment. El Govern d’Espanya, des d’aquest punt de vista, ha pres una decisió que a mi em sembla correcta, que és la de generalitzar els ERTO i a més donar-los una continuïtat també el mes de setembre. Bé, 30.000 milions d’euros en teoria han tingut l’impacte dels ERTO i dels ajuts als autònoms a Catalunya. Déu n’hi do. Segur que són pocs, però Déu n’hi do. Cal que revisem el Pla estratègic de turisme. Cal que fem un especial esforç en el sector cultural, perquè realment s’han pres algunes mesures per part del Govern, però convindrà amb mi que no són suficients i no han arribat al conjunt dels sectors que alimenten la nostra cultura. És veritat que voldríem molts que la cultura arribés al 2 per cent del total del pressupost i potser convindria forjar un consens polític i parlamentari per acostar-nos-hi.

Vostè demana altres o més recursos. No està sol en això, president, ni dins de Catalunya ni en altres comunitats autònomes. Nosaltres hem vist, per exemple, un nivell d’exigència –no diré si més o menys– però sí un nivell d’exigència important en el Govern de la Generalitat Valenciana també sobre aquesta qüestió. Però ens fa l’efecte, i aquí ens agradaria tenir les xifres que encara no tenim per poder afirmar-ho amb rotunditat, que la Generalitat Valenciana, mentre aquests recursos arriben, ha fet un esforç de mobilització de recursos propis més important que la que ha fet el seu Govern i ens agradaria saber si és veritat o no i això només ho podrem saber quan les xifres, que només vostès tenen, ens siguin proporcionades.

Nosaltres el que volem és ajudar i, per tant, des d’aquest punt de vista una reclamació de més recursos no ens sembla aliena. El que sí que ens semblaria erroni és situar unes expectatives impossibles que justifiquessin un procés de reivindicació i frustració permanents. I d’això, president, n’hauríem de parlar; per exemple, vostè en algun moment havia demanat que el nivell de dèficit pogués pujar al 2, avui l’ha deixat en l’1. Per què? Tampoc li faig crítica. És obvi. Són magnituds raonables i discussions que es poden tenir. Nosaltres voldríem que això que faran o que ens ha dit avui que faran a finals de mes es pogués fer com més aviat millor.

Les modificacions del pressupost d’enguany, ja sap que nosaltres crèiem en el moment que es va aprovar que no donava resposta als problemes de llavors, però ara és evident que, amb un problema d’aquesta magnitud afegit, és obvi que s’hauran de fer modificacions. I és veritat que el vicepresident em podria dir amb tota la raó fins que no sapiguem exactament què toquem dels fons extraordinaris que l’Estat ha dit que posarà en marxa, es fa molt difícil tenir –diríem– la concreció material de tot això. Certament.

Però, president, jo no sé, perquè això només està potser en el seu cap o potser encara no té decisió presa, però és veritat que podem estar en un cert temps de descompte, i, per tant, cada cop que deixem algunes coses per a final de mes o per quan tornem, un pensa «doncs no sé si ho veuré».

I, per tant, des d’aquest punt de vista, posar-li un punt de pressió, diguem-ne, fraterna sobre la necessitat de que el coneixement de les dades i de les propostes que faci el Govern sigui com més aviat millor.

I no ens podem conformar a sortir de la crisi pensant que tornarem a la situació anterior. Vostè ho ha dit moltes vegades, fins i tot em critica quan jo parlo de reconstrucció, perquè diu que això tendeix a fer pensar que hi tornarem. Té tota la raó; hi han bases noves a assentar, algunes tenen a veure amb la digitalització de la nostra economia, altres amb com ens lliguen al pacte…, al Green New Deal europeu, com, realment, des de Catalunya podem fer aquest esforç, i, per tant, no podem deixar passar el temps. Hem de recuperar l’economia amb una base més sostenible, perquè si no estaríem mantenint les bases d’un creixement insostenible.

Acabo, president. Nosaltres tenim desconfiança sobre les capacitats del seu govern –és lògic, som un partit de l’oposició–, i tendim a pensar que un país millor necessitaria un govern millor. Però vostè n’és el president, vostè presideix el Govern, i, per tant, és a vostè a qui correspon ara liderar aquest acord polític a Catalunya sobre la reactivació econòmica i la reconstrucció social; a vostè correspon ara obrir el camí.

Nosaltres, per propostes no quedaran; n’hem fet ja moltes, i demà en farem encara moltes més –i el conjunt de grups parlamentaris, n’estic ben segur, també ho farà. Per tant, president, permeti’m que l’animi a, sigui quan sigui que hagin d’haver-hi les eleccions, el Govern, fins al darrer minut, fins al darrer segon, i especialment el president, facin la seva feina. Gràcies.

Miquel Iceta

  • Biografia
  • Galería fotogràfica
  • Diari
  • Arxiu digital
  • Poesia japonesa
  • Issuu
  • Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
×