- Publicat
Homenatge a Eduardo Martín Toval
Gràcies, senyor president,
Molt Honorable president de la Generalitat, membres del govern, senyores i senyors diputats,
Les meves primeres paraules en aquesta intervenció que faig en nom del grup Socialistes-Units per Avançar en homenatge a la memòria del nostre company Eduardo Martín Toval, han d’anar forçosament adreçades als membres de la seva família, i als seus amics que avui ens acompanyen.
Complim amb aquesta intervenció un deure de memòria i també un deure d’amistat.
Intentaré, doncs, resumir la trajectòria d’Eduardo Martín per tal que la Cambra pugui retre-li el més que merescut homenatge.
Eduardo Martín Toval, nascut a Màlaga el 5 de març de 1942, va morir de forma sobtada d’un atac de cor el 15 de gener d’enguany als 76 anys a Rincón de la Victòria, població malaguenya, quan tornava d’una de les manifestacions convocades en aquella jornada pel moviment feminista. Va ser un militant compromès fins al darrer instant.
Per traslladar qui va ser Eduardo Martín Toval i la seva decisiva contribució a la transició democràtica, la unitat socialista a Catalunya, l’elaboració de la Constitució del 78 i de l’Estatut del 79, així com de la vitalitat del projecte socialista a Espanya els anys 80 i 90, he aprofitat la magnífica ressenya biogràfica preparada per Enric Senabre i editada per la Fundació Rafael Campalans amb motiu de la seva mort.
Nét d’un diputat del Partit Radical, nascut en el si d’una família de la burgesia de Màlaga, la seva família va perdre el caràcter d’acomodada quan va morir el pare. El petit Eduardo tenia cinc anys. Ningú no li va regalar res.
Per poder estudiar va treballar per l’empresa Coca-Cola quan aquesta es va instal·lar a Màlaga, i al llarg de diversos estius en un hospital pel tractament de la tuberculosi a Falkenstein (Alemanya).
Es va llicenciar en Dret estudiant per lliure a la Universitat de Granada.
Va iniciar la seva activitat política en ambients cristians i des de molt jove es va comprometre amb la lluita dels treballadors.
Arriba a Barcelona el 1967, en elegir destí a la Delegació provincial de Treball un cop aprovades les oposicions de Tècnic de l’Administració Civil de l’Estat. S’encarregarà del Negociat d’Expedients de Crisi.
Immediatament col·labora com a advocat en la creació del Centre d’Estudis i Assessorament Laboral, integrat per laboralistes de l’àmbit universitari.
Obté el doctorat en Dret i accedeix per oposició al Cos Tècnic Superior d’Inspectors de Treball.
En plena dictadura, amb sindicats clandestins sense dret de vaga, va integrar, i en gran mesura va impulsar, un grup d’inspectors demòcrates que van aplicar de la forma més progressista i avançada possible les restrictives normes laborals vigents en aquell temps. A finals de 1975 aquells Inspectors de Treball van ser objecte d’una sanció administrativa per negar-se a certificar el caràcter procedent de tancaments patronals amb motiu de les vagues del Baix Llobregat.
Va donar classes de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor agregat.
Va impulsar la publicació “Guía Jurídica para Trabajadores”, important instrument de formació de treballadors, sindicalistes i advocats laboralistes.
Va militar successivament a Comissions Obreres, a l’STAC (Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya) i a la UGT.
L’any 1969 ingressa a l’Organització Revolucionària dels Treballadors, en la que milita fins el 1972. Forma part del grup obrerista i autogestionari creat al voltant de la revista “El Topo Obrero” que treballava a l’entorn de Comissions Obreres. A partir de finals de 1974, s’incorpora amb altres integrants d’aquest grup a Convergència Socialista de Catalunya, motor de la fundació el 1976 del Partit Socialista de Catalunya (Congrés), defensant des d’aquesta formació el procés d’unitat socialista que culmina el 1978 amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Va formar part de la Comissió Executiva del PSC des de 1978 a 1984.
Va ser elegit diputat al Congrés el juny de 1977 en la candidatura “Socialistes de Catalunya” que va guanyar a Catalunya les eleccions generals. Va ser portaveu adjunt del grup “Socialistes de Catalunya”. El 1979 va ser reelegit com a diputat al Congrés per Barcelona, i va esdevenir portaveu del grup “Socialistes de Catalunya”.
El 1980 dimiteix com a Diputat al Congrés per presentar-se en la candidatura socialista al Parlament de Catalunya encapçalada per Joan Reventós, esdevenint el portaveu del grup socialista en aquesta Cambra.
L’any 1982, renuncia al seu escó al Parlament per tornar al Congrés dels Diputats, on va exercir com a diputat fins el 1995, desenvolupant la tasca de secretari general del grup socialista al Congrés de 1982 a 1985, i posteriorment, de portaveu del grup de 1985 a 1993.
Com a portaveu del grup Socialista al Congrés va participar en les reunions de la Comissió Executiva Federal del PSOE en aquest període. Va ser en aquella etapa en la que va estrènyer amistat i col·laboració política amb Alfonso Guerra.
L’any 1995 renuncia al seu escó i trasllada la seva militància a Màlaga per a presentar-se com a candidat socialista a l’alcaldia d’aquella ciutat. Durant aquell mandat municipal exerceix la tasca de portaveu del grup municipal socialista en l’oposició.
L’any 1998 demana el reingrés a l’Inspecció de Treball i exerceix la seva tasca a Màlaga.
L’any 2004 es nomenat conseller laboral i d’afers socials de l’Ambaixada d’Espanya al Marroc, destí que ocuparà fins el 2010.
Es jubilarà com a Inspector de Treball l’any 2011.
Una trajectòria acadèmica, sindical, en la funció pública i en la política molt intensa en la que destaca el seu compromís amb els treballadors i amb l’ideal socialista.
Per intentar traslladar l’ideal que el va moure al llarg de la seva vida, us llegeixo un manuscrit seu de 1998, que la Fundació Rafael Campalans va editar amb motiu de la seva mort.
“A las puertas del tercer milenio, el socialismo sigue siendo para mí, en lo fundamental, un serio compromiso con los modos de vida solidarios. El socialismo debe seguir combinando la defensa y promoción de los más débiles con la profundización de los derechos personales y colectivos de todos los ciudadanos. En lo económico, deben primar los objetivos de alto crecimiento, elevación racional del consumo, aumento del empleo y estabilidad global de la economía; frente a los paradigmas neoconservadores (los aplique quien los aplique) que privilegian el control de los precios a costa del empleo, del crecimiento económico y de su distribución solidaria. Obviamente el rol del Estado como compensador de las disfunciones económicas y sociales del mercado sigue siendo clave. Social y políticamente el socialismo debe afrontar el reto de obtener el apoyo de los nuevos sectores sociales emergentes comprometidos con el progreso, pero sin perder de vista que el centro de gravedad de su proyecto de transformación ha de seguir nucleándose en torno a los asalariados (trabajen o no). Además, en la España de hoy, el objetivo de cohesión territorial entre las nacionalidades y regiones es, a mi entender, parte inseparable del compromiso solidario al que me refería al principio”.
Mai no va abandonar el seu compromís polític amb el projecte socialista, com ho posa de manifest en la darrera entrevista que va fer, el 23 de desembre de 2018, en el diari “La Opinión de Málaga” quan deia: “Yo sigo afiliado por coherencia. Seguramente esa coherencia tiene mucho de coherencia nostálgica. Y por convicciones. Por convicciones sobre lo que era mi partido y mi militancia en favor de los obreros”.
L’Eduardo es fa fer imprescindible per moltes tasques polítiques i parlamentàries a causa de la seva sòlida formació acadèmica, la seva capacitat de treball, la seva agilitat mental, l’habilitat dialèctica i la disposició a trenar acords entre posicions polítiques diferents.
Les seves capacitats, com ja he dit, es van posar prova en el difícil procés de la unitat socialista i en els acords que van portar a l’aprovació de la Constitució i l’Estatut. En poden donar fe els que compartien amb ell aquests processos i aquest mateix hemicicle si ens pogués retornar l’eco de la seva veu.
Eduardo Martin Toval va formar part de l’Assemblea de Parlamentaris creada el 1977 i va formar part de la Comissió dels Vint que, per delegació de l’Assemblea, va elaborar a Sau l’avant projecte d’Estatut d’Autonomia.
Va tenir un paper molt actiu en l’elaboració de la Constitució espanyola, fins el punt que ,com em va recordar fa ben poc Miquel Roca Junyent, la tripleta “Roca, Solé Tura, Martín Toval” s’autoanomenava la “troika” en les tasques que van portar a l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979.
Ell va coordinar, per exemple, les esmenes socialistes a l’avantprojecte de Constitució aprovat per la ponència integrada pels set “pares de la Constitució”, amb l’inestimable ajut entre d’altres, del jurista José Antonio González Casanova.
El seu retorn al Congrés dels Diputats el 1982 i, sobretot, la seva marxa a Màlaga el 1995, han fet que el seu record s’hagi esvaït a Catalunya. I fora injust no intentar recuperar una memòria que, ben segur, pot ser encara útil avui mateix si fóssim capaços d’extreure’n les oportunes conseqüències.
Eduardo Martín Toval era, com ha escrit amb justícia, l’historiador Joan Esculies, “un componedor”. D’altres n’haurien dit “un fontanero”. En paraules d’Esculies “són figures que hi són, però no sempre se les veu, que pacten, inspeccionen, aplanen i, en definitiva, fan política”.
Per l’Eduardo la política era l’instrument per impulsar un permanent procés de reformes que ens havia d’acostar progressivament a la societat ideal. Com va dir amb motiu d’una reunió dels antics membres de la Comissió dels Vint convocada per Pasqual Maragall el gener de 2005: “Afortunadament pel progrés, els avenços en qualsevol àmbit de la nostre realitat social i personal no esgoten la nostra capacitat de reivindicar nous objectius”.
Esculies, en un article publicat després de la mort d’Eduardo Martín ens traslladava unes paraules seves: “L’Estatut l’hem d’aconseguir a Madrid sobre la base d’una força col·lectiva, unànime, de totes les forces polítiques catalanes. Aquest és un tema sobre el que no s’hi pot jugar”.
Si volem política necessitem retrobar componedors i ressuscitar els vells esperits unitaris que avui semblen restar en l’oblit. Units, guanyem; dividits, perdem. Aquesta és una vella màxima del catalanisme que massa sovint semblem haver oblidat tots plegats.
Tampoc no va ser casual que Eduardo Martín acompanyés Joan Reventós en les visites rellevants amb el president Adolfo Suárez i amb el rei Joan Carles per exigir el retorn del President Tarradellas i la recuperació de les institucions de la Generalitat, anul·lades per Franco en acabar la guerra civil.
I no és d’estranyar tampoc que Eduardo Martín Toval prengués part rellevant en la forja del consens sobre el model lingüístic escolar, impulsat decisivament pels ponents socialistes Marta Mata i José González Navas.
Precisament la raó de fons de moltes de les seves decisions i de moltes de les seves aportacions a la política tenia a veure amb la defensa tancada de la unitat civil del poble català, la necessitat de combatre de forma aferrissada qualsevol temptació lerrouxista. I no cal dir que aquesta actitud, defensada sempre amb fermesa per Eduardo Martín Toval, tenia un enorme valor afegit pel seu recorregut vital, orgullós dels seus orígens i capaç d’integrar en una personalitat vibrant una identitat plural.
Com a diputat, com a portaveu, esgrimia una dialèctica afilada però sempre respectuosa envers els seus contrincants, i també el punyent sentit de l’humor que el caracteritzava. Com molts dels seus coetanis va desenvolupar un especial respecte envers les institucions i la necessitat de preservar-les al servei del conjunt de la ciutadania, evitant posar-les al servei d’una o altra opció política.
Eduardo Martín Toval va ser un exemple de compromís sindical i polític, lluitador per la democràcia i la justícia social, i un excel·lent parlamentari que va defensar amb convicció i eficàcia les seves idees.
Va formar part d’una generació que va impulsar la transició convençuda que només els consensos ben amplis podien donar solidesa a les institucions i a les lleis que les sustenten.
Mantinguem vius el seu exemple i la seva memòria. I que tots plegats puguem extreure’n alguns elements rellevants per redreçar la política d’avui.
Acabo traslladant en nom de tots i totes una abraçada ben forta als seus familiars María Victoria, Sara, Jonás, Abigail i Joshua avui presents a la tribuna de convidats.
Moltes gràcies.
