Intervenció en el debat d’investidura

Però almenys a l’anterior legislatura això va anar així perquè estava a punt d’esgotar-se el termini legal finit el qual hauríem hagut de convocar eleccions. Per tant, llavors tots vam entendre que, per mor de no perdre l’oportunitat d’una legislatura, havíem de transigir i de ser flexibles i d’acollir, fins i tot de bon grat, el que va fer la presidenta llavors.

Però ara no era aquest cas. No estàvem amb un problema de terminis. I jo encara els he de dir, i després d’escoltar la intervenció del candidat, que no sé per què fem aquest Ple avui. L’única raó que a nosaltres se’ns acut és perquè demà hi ha una citació judicial. Però, després d’escoltar la intervenció, no acabem de veure el sentit de la cosa. Perquè realment estem davant d’una contradicció evident. Es vol el suport de la CUP però es fa una proposta –i jo no ho dic pejorativament, tot el contrari– de tipus autonomista. I, si m’ho permet el candidat, el senyor Jordi Turull, alguns deien: «Recorda el Puigdemont, recorda el Mas.» Doncs, jo sé que la comparació que jo faré ara ell no se la prendrà malament: recorda en Pujol. Jo havia assistit a discursos del president Pujol com a candidat, que, quan el volíem criticar, dèiem: «Ha fet una guia telefònica.» I avui és veritat que alguns passatges d’aquell discurs que ens ha fet el candidat, doncs, ens recordaven aquell moment.

Però és que aquesta és la disjuntiva en la qual ens trobem. Vostès volen completar una majoria amb un programa que no és compartit pels tres elements d’aquesta majoria. I llavors nosaltres voldríem saber el perquè d’aquest canvi d’objectiu. És un canvi realment sincer? Vostès consideren que el que volien fer no es pot fer i, per tant, han de canviar allò que abans en dèiem de paradigma? O senzillament és que hi han condicionants que obliguen a una contenció en el discurs. Això només vostès –i en concret el senyor candidat– ens ho podrien dir.

A nosaltres no ens ha agradat aquest apressament. Hi havia una ronda de consultes ja convocada que ens hauria permès fer aquest Ple, probablement, doncs, potser dilluns, sense cap mena d’entrebanc i sense cap mena de problema, sense forçar la màquina. I jo crec que de tant en tant és bo que tots ens repetim que això no és una coordinadora de partits amb vot ponderat. Això és una institució, amb unes regles, amb uns reglaments, amb uns «modus», que hauria dit la meva àvia, que convé servar, pel respecte que ens hem detenir entre tots i pel respecte que ens ha de merèixer la ciutadania a la qual servim.

I creiem, sincerament, que en aquesta convocatòria de Ple s’han apressat els terminis sense que n’entenguem la raó, i menys encara després d’haver escoltat el contingut del discurs del senyor candidat.

Aquesta legislatura comença malament, també, des del nostre punt de vista, perquè es pretén investir persones que tenen una dificultat objectiva per desenvolupar la tasca a la qual són cridats. Primer es va intentar investir una persona, Carles Puigdemont, que no està aquí. Després, finalment la realitat, sembla, es va imposar, i ell va retirar, sense dir-ho, la seva candidatura. Després es va intentar el mateix amb Jordi Sànchez. També passats uns dies s’imposa la realitat, però aquesta vegada sí, es va produir una retirada formal i per escrit de la candidatura.

I ara se’ns planteja la candidatura d’en Jordi Turull. I nosaltres, amb el dolor que cadascú pugui sentir…, però és que creiem que nomenar com a president de la Generalitat algú que objectivament té limitades les seves capacitats no és un bon servei al país.

I com no han de creure per a res el que jo digui, els llegiré el que deia una consellera de l’anterior Govern, de forma ben rotunda i sincera a Catalunya Ràdio: «Les persones que estan al capdavant del Govern han de tenir les mans completament lliures i, sobretot, la veu lliure.» Jo crec que té raó, i probablement quan la consellera ho deia ho deia amb molt dolor, molt més que el que jo segurament pugui sentir. I ja sé que a vegades plantejar aquestes qüestions és difícil, però és que és així.

De fet, si hem vist ja alguna cosa abans de començar és que hem alterat el calendari del Ple per causa judicial. És que ara haurem de condicionar els plens del Parlament al calendari que ens marqui un jutge, precisament perquè potser la persona que hàgim triat com a president de la Generalitat tingui unes obligacions que lògicament no pot defugir, a menys que vulgui marxar.

I, per tant, nosaltres creiem que d’això se n’ha de poder parlar amb tota claredat, i més si resulta després que el programa que se’ns presenta és un programa que pot concitar molt més suport que el programa de l’anterior legislatura. Parlem en plata: jo estic encantat que comencem a fer debats sobre com combinar l’economia 4.0 amb el concepte d’economia circular. El procés de la gentrificació, per exemple, doncs, també és un tema molt interessant. Si un segueix les propostes que ens ha fet el candidat a la presidència, és difícil trobar-hi coses amb què estar-hi en contra. És veritat que alguns podem dir: «Escolti, això es podia haver fet fa temps» o «Hi han fites que vostè ha assenyalat que el Govern al qual vostè pertanyia no va abordar». Però, al cap i a la fi, això, que són crítiques legítimes en política, no resolen els problemes de la gent, i molta gent diu: «Escolti’m, si es fa un acord al Parlament de Catalunya per un pla de xoc per reduir les llistes d’espera, benvingut, el proposi qui el proposi, el signi qui el signi.»

I per això em sembla que el discurs del senyor candidat potser ha amagat una mica la qüestió fonamental. I la qüestió fonamental és la següent: quin balanç fem de l’anterior legislatura i fins a quin punt estem disposats a modificar, a canviar, a superar, a adaptar –posi’n vostès el verb que vulguin– els objectius, els instruments i els ritmes.

Jo no vull ni he demanat mai que ningú renunciï als seus principis, als seus valors, als seus ideals. Sí que dic que la pràctica moltes vegades ens fa revisar plantejaments. I que els que, potser portats per l’entusiasme, pensaven que la via unilateral i il·legal podia portar molt lluny, potser avui, vist el que ha passat, poden considerar que cal buscar altres camins. En això no hi vegin cap crítica; vegin el realisme de qui s’enfronta a uns condicionants que fan que moltes vegades, doncs, les il·lusions, els projectes, s’hagin d’adaptar a aquesta realitat.

Perquè, escolti’m, la darrera legislatura no va acabar bé. I ningú pot dir que va acabar bé. Va acabar amb una república proclamada però no real, amb un govern en desbandada, amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de les institucions catalanes, per convocar unes eleccions. No és un bon final –no és un bon final–, però és que, a més, resulta que tenim una societat dividida, no ens enganyem. Almenys nosaltres no ens enganyem. Quan resulta que del resultat electoral de les darreres eleccions el primer partit a Catalunya es diu Ciutadans – Partido de la Ciudadanía, que va treure 1.100.000 vots, que és un partit, amb tots els respectes, amb el qual mantenim discussions i a vegades alguns acords, això vol dir alguna cosa, no?, això potser deu voler dir que alguns que no han acceptat consensos travats al llarg de molt de temps, finalment, probablement perquè el procés independentista finalment els ha alterat, i han decidit fer una política molt diferent a la que es feia.

I, per tant, a mi m’agrada molt quan sento des de la tribuna apel·lacions, com ha fet en Sergi Sabrià, el portaveu d’Esquerra Republicana, a la necessitat de refer consensos bàsics, però refer consensos bàsics implica també renunciar a fer accelerades… poc pensades, i per tant, tots haurem de fer aquest esforç. I evidentment, tots, nosaltres els primers, disposats a moure’s. Però si avui un candidat d’aquesta majoria en construcció, diguem-li així, independentista, ve amb un programa que resulta que no parla de la independència, no parla de la república, parla molt de l’1 d’octubre però no del mandat democràtic de l’1 d’octubre, no ens parla de l’espai lliure de Brussel·les, no ens parla, perdonin, d’una cosa que és amb la que jo em vaig preparar aquest debat, que era una proposta d’acord d’investidura, que jo tenia entès que havien acordat Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i que havien sotmès a les companyes de la CUP, però resulta que hem escoltat el discurs i hem dit, home, és veritat que algunes polítiques de tipus sectorial sí que hi troben encaix, però la qüestió central d’aquesta legislatura, de cap on orientem la política catalana, té tant poc a veure com un ou amb una castanya.

Jo cada cop que sento parlar de diàleg, negociació i pacte, renuncio als drets d’autor, però me n’alegro (Aplaudiments.) Jo cada cop que sento parlar d’una política pensada pel conjunt de la societat, me n’alegro. Si això vol dir que efectivament, tots, uns i altres, renunciem a una idea de progrés social basat en dues meitats enfrontades, sobre aquest camí hi ha molt a córrer, hi ha molt a parlar. Ara, hi ha d’haver un punt zero que algú digui: miri, el que jo estava fent fins ara, he vist que no ha anat prou bé i hem de buscar un altre camí. I això, repeteixo, no és un element de crítica, és un element de realisme, és un element de demostració que es viu a la realitat i que no es viu en una altra dimensió desconeguda.

Per què ha canviat el seu discurs? No ho sabem, només ens ho pot dir vostè. Nosaltres, el que sí que li podem dir és que, vists els antecedents, no tenim encara prou elements de confiança que ens facin modificar la nostra oposició a la seva candidatura. També li vull dir clarament. Però no voldria que això fos llegit en clau d’una crítica personal, que també hi podria ser, sinó en clau de dir, un canvi copernicà, un gir de cent vuitanta graus, tan sobtat, ens ha sobtat molt. O aquí hi ha algunes coses que no sabem i sobre les quals puguem després treballar tots plegats o això és, senzillament, un discurs per no ficar-se amb més problemes dels que ja té i les ganes de poder, doncs, comparèixer davant d’un jutge en qualitat de candidat o si fos elegit president.

Però hem començat aquest ple amb la notícia, que no sé si serà o no desmentida, que les companyes de la CUP consideren que no es donen les condicions per donar-li suport. Per tant, imagini’s vostè la lectura que en fem, els que no participem d’aquesta majoria en construcció, per què ens han fet córrer tant? Quina era la gràcia, si no hi havia assegurada una majoria? Si a més, el discurs del candidat, en comptes d’aproximar-se a les posicions de les companyes de la CUP, sembla que les allunya?

Per tant, jo vinc al Parlament, a part de a discutir, i tant com calgui, i a defensar els meus plantejaments, a intentar entendre en quin context tots ens movem per intentar fer la millor aportació possible en funció de –lògicament– del projecte polític que defenso.

I la veritat, no ho entenc. Ara, també li vull dir si, efectivament, hi ha una renúncia de treballar només pensant en una meitat, de buscar una legitimitat amb unes institucions que no la tenen, de renunciar a fer un procés constituent en el que només hi participaria mig país, escolti’m, això està obrint un camp molt interessant, sobre el que molts podrem després aportar i construir. Si només és una petita anècdota o un gir argumental puntual, necessari, com es deia abans, por “necesidades del guión”, doncs llavors no podrem establir una col·laboració sòlida.

En tot cas, nosaltres creiem que la contradicció està servida. O bé hi ha una majoria independentista per desobeir i construir república o bé s’està en disposició d’explorar una majoria més transversal. I no sabem veure altre camí i escolti’m, ja sé que dient això m’arrisco molt, però, a això ja hi estic acostumat…, però és que ho veiem així, perquè és veritat que tothom vivim i administrem la nostra coherència, però no tot és possible. No és possible república sense desobediència. I per tant, i com la paraula república, per cert, no ha aparegut en el seu discurs, no sabem si és perquè realment, per les raons que sigui, vostès han renunciat o estan plantejant…, millor per no dir la paraula renúncia, que sembla que…, vostès estan plantejant un treball en un altre pla o no…

I per tant, és veritat que avui, una mica desconcertats ens han deixat. Perquè efectivament, jo suposo que, com molts, per preparar la intervenció, doncs, com no teníem, lògicament, el discurs escrit, treballàvem l’acord d’investidura del que disposàvem. En veure que després, el guió no és aquest, doncs realment, nosaltres li hem de dir, si hi ha de veritat disposició a parlar en uns termes ben diferents al de l’anterior legislatura, a refer consensos socials, a pactar polítiques públiques, a intentar que aquest país, malauradament dividit, però no trencat, no es trenqui, amb nosaltres podem comptar-hi a canvi de res, com sempre.

I m’ha agradat, i em permetrà i em perdonarà que el citi un altre cop, al portaveu del Grup Republicà quan recordava, per exemple, consensos importants, als inicis de l’etapa autonòmica en matèria de política lingüística. Perquè, efectivament, aquest país té uns fonaments i en aquests fonaments hi ha participat moltíssima gent.

Però quan hi ha participat moltíssima gent? Quan hi havia les condicions per fer-ho, quan les apel·lacions al diàleg i a pensar en tots eren certes. I això no excloïa, en absolut, grans discrepàncies, almenys els socialistes hem discrepat de Jordi Pujol, que abans citava, moltíssim, això no va impedir, en grans temes de país, posar-nos d’acord.

I per tant, i avui, potser els mirem amb certa nostàlgia, tots plegats, perquè els trobem a faltar. I és que un país és la seva diversitat, el seu pluralisme, però també la seva capacitat de lligar acords transversals sobre els temes que, podríem dir, són el nucli del funcionament d’una societat democràtica avançada. I aquest Parlament, que ha vist grans lluites, que ha vist grans contradiccions, que ha vist, a vegades, desqualificacions, ha vist també grans acords. I jo els diré, a la vida no tries mai ni tot el bo i tot el dolent, però m’agrada molt més recordar els acords produïts i això que normalment es feien quan jo estava…, o el meu partit estava a l’oposició, que no pas les grans discussions d’avui.

Per tant, hem de decidir. Nosaltres creiem que aquest país dividit, enfrontat en dues meitats, no avançarà, no pot avançar, cap país pot avançar d’aquesta manera. La reconstrucció de consensos implica, a vegades –i és cert– renúncies per part de tothom. Em sembla que ho he dit alguna vegada: «Si no estàs disposat a renunciar i cedir, no seguis a la taula de negociació, perquè no estàs sent honest amb l’altra part de la taula.» I negociar vol dir amb tothom. No pots dir, jo amb aquests sí, i amb aquests no, i disposat a parlar del conjunt dels temes, no hi ha temes reservats, que formen part del sagrat, sinó que tots estem cridats a trobar camins d’encontre, siguin quins siguin els temes, per difícils que siguin.

I després, no oblidar que la gent que ens veu des de fora, independentment de la seva posició política i de com hagin viscut aquests mesos, està vivint amb neguit aquesta dificultat d’arrencada d’aquesta legislatura. Perquè és veritat, hi ha una vigència d’un article 155 de la Constitució, però tothom sap que, des del 31 de gener es podria haver arrencat una legislatura i aquest article podia no estar sent d’aplicació en aquests moments. I que la principal responsabilitat de que això sigui així és nostra. Ja veuen que faig un «nostra» ampli.

També podria dir, home, si vostès s’haguessin posat d’acord…, no, dic nostra, dels cent trenta-cinc diputats i diputades de la cambra. Però hi ha molta gent que ens està esperant: els aturats, la gent que espera els ajuts a la dependència, els que esperen la renda garantida de ciutadania, els que tenen llistes d’espera sanitàries, o que estan esperant una plaça d’una residència de la tercera edat; els estudiants, que se’ls va demanar una acreditació de coneixement d’una tercera llengua i no s’han posat els instruments perquè realment hi puguin accedir; els treballadors del sector públic amb els que, efectivament, es va arribar a uns determinats acords que vam emparar parlamentàriament, però que no s’han pogut posar en marxa o fer efectius; el procés de preinscripció educativa, que se’ns ha allargat una mica i que ha plantejat, també, alguna incògnita que no voldríem que s’hagués plantejat.

I tantes i tantes coses. I per tant, tenim molta feina a fer. Hi ha possibilitat, en aquesta legislatura, de fer govern? Sens dubte. Hi ha una majoria independentista que té legitimitat per organitzar el govern? Sí, a mi, almenys a mi, o a nosaltres, no ens diguin: «No s’accepten els resultats.» No, escolti, nosaltres no tenim cap problema. Reconeixem l’existència d’una majoria parlamentària independentista. Però també ens veiem obligats a recordar, de tant en tant, que no és una majoria social. I això què fa? Habilita a determinades coses, però desaconsella altres. A nosaltres, els he de dir que quan vam conèixer aquest document, que sembla que ja no val, una de les preocupacions que teníem és que en ell es plantejava la creació d’unes estructures a les quals el Parlament de Catalunya s’hauria de supeditar.

I nosaltres dèiem, com és possible que les institucions, que són de tots, hagin d’acabar supeditades a estructures creades per una part. Ja no ens posem ni a discutir si es poden o s’han de crear o no. I per tant, jo els prego, que en aquest esforç d’evitar l’esquinçament social i polític del nostre país, tots, preservem la legitimitat d’aquest Parlament, les normes del funcionament d’aquest Parlament i un esperit de respecte i companyonia que és el que ens pot permetre, eventualment, avançar en alguns terrenys.

Dir-los que nosaltres –i em sap greu haver-ho de dir així– però quan l’hem escoltat no ens hem acabat de creure el que ens deia. No per desconfiança personal, sinó senzillament perquè no hem sabut veure el motiu d’aquest canvi, deixi-m’ho dir, de rasant. Si fos sincer, si fos real, jo crec que seria molt bo pel país. I ja sé que dient això em torno a posar en embolics, però és igual, crec que seria molt bo. Lamentablement, i això ens passaria si la situació fos diferent, un discurs, una proposta no canvia una dinàmica política, però pot assenyalar un punt d’inflexió. I ja saben vostès que jo, en aquesta cambra, he intentat sempre ser el màxim de possibilista en el sentit aquest, si hi ha possibilitats de fer coses plegats, m’estimo més els sacrificis necessaris i fer-les que no pas encastellar-nos en allò que ens separa i que ens impedeix avançar a tots plegats.

Sigui quin sigui el judici, la posició política de cadascú, haurem de reconèixer que, per les raons que sigui, i sens dubte, la impenetrabilitat de determinades estructures de l’Estat no ajuda, però des de l’any 2010, no toquem vores.

Tenim projectes, fem grans mobilitzacions, però no hem aconseguit que aquests projectes i aquestes mobilitzacions es tradueixin en avenços socials, polítics, econòmics, concrets. Certament té molt de mèrit, ho he dit moltes vegades, comprometre molta gent en un moviment social viu, però clar, nosaltres, que som representants del conjunt de la ciutadania, tenim també certa obligació de tant en tant, de poder oferir als nostres conciutadans, avenços concrets.

I hem de reconèixer que, des de l’any 2010 no se n’estan produint. I moltes vegades, i aquí segurament serà polèmic per part d’alguns, el que diré, diem que no es produeixen aquests avenços perquè hi ha Madrid. I…, «Madrid me mata» es deia, no? I «Madrid no nos quiere». Però jo crec que cada cop més haurem de mirar si la força que necessitem per remoure obstacles no passa en primer lloc per fer acords Catalunya endins.

La meitat contra la meitat no només no avançarà, sinó que no farà remoure obstacles d’avenç col·lectiu. Probablement alguns diran, seran avenços menors als que voldríem, sens dubte. Tot consens, i abans ho deia, tot acord, requereix d’un cert procés de renúncia, de renúncia en benefici d’un avenç concret que beneficia tothom. És la manera que nosaltres entenem la política. I per tant, el joc està obert. Sembla que avui no tindrem –si no hi ha canvis– investidura. Vostès poden, legítimament, intentar completar la majoria independentista… amb la dificultat que això comporta des del punt de vista de conciliar, diríem, una vessant més –i permetin-me l’expressió– desobedient i una altra més possibilista, diguem-ho així.

És veritat, això és difícil; poden fer-ho, poden intentar-ho. Això marcarà un camí de la legislatura determinat en el qual els acords transversals dels que els hi parlava es faran molt difícils, per no dir impossibles.

Depèn de vostès, perquè vostès van guanyar-se el dret a seguir governant aquest país, efectivament, amb una fórmula que requereix de l’acord de tres forces polítiques i amb unes dificultats afegides degut al procés o als procediments judicials oberts, sens dubte. Però fem política ara i aquí amb normes de les que ens hem dotat fa molt de temps. Algunes d’elles, probablement, caldria canviar-les, i hauríem de buscar les complicitats i els camins per fer-ho, perquè les mateixes lleis són les que assenyalen el camí, el procediment i les majories necessàries per canviar-les.

I torno a parlar de majories. Quan vam decidir que per modificar l’Estatut calien dos terços, un mínim del suport de dos terços d’aquest Parlament, no ho fèiem com a una espècie de requeriment administratiu, ho fèiem des de la consciència que el canvi d’estructures de país i de regles del joc havia de respondre a l’existència d’àmplies majories que hi donessin suport. I nosaltres creiem que poden haver-hi aquestes majories.

Certament, no hi han dos terços per la independència, però jo crec…, i abans.., em tornarà a perdonar l’amic Sabrià, quan deia: «Els republicans no volem, no estem disposats a perdre res.» I, efectivament, el nostre risc avui no és avançar, no és no retrocedir, sinó no recuperar el que ja hem retrocedit. I des d’aquest punt de vista, i malauradament per motius que segurament pocs poden compartir, però, hi ha un estímul a aquest treball conjunt de refer consensos, de refer llaços, d’escoltar-nos més.

I des d’aquest punt de vista, com m’agrada sempre dir coses bones de la intervenció del candidat, m’ha agradat molt l’apel·lació al diàleg i una cosa que ell també deia. Diu: «Escolta, però per dialogar algú ha d’escoltar.» Tots hem d’escoltar, els d’allà també. Però jo estic convençut que l’única forma que des de Catalunya podem utilitzar per moure coses és promoure primer un amplíssim consens aquí.

Tot i així, algú podrà dir: «I, tot i així, no hi han garanties d’èxit.» Tindrà raó, i la història li proporcionarà molts –molts– arguments i casos en els quals sustentar aquesta teoria. Però, escolteu, l’altre camí, que també el nostre poble ha emprés en diversos moments de la seva història, aquest mai no ha reeixit, els costos són enormes, ho hem vist en relativament poc temps. Per tant, és una reflexió que haurem de fer no lligada probablement a una investidura concreta, però sí al que els ciutadans esperen de nosaltres. Jo ja sé que hi ha qui diu: «Aquí no hi haurà un altre remei que convocar eleccions.» Jo sempre crec que hi han molts remeis, que hi han moltes alternatives que s’han d’explorar, si es vol.

En tot cas, la mà estesa del Grup Socialista per buscar aquells elements que…, m’ha agradat, com explicava el candidat, alguns dels elements del seu programa, que al final són bastant comuns. Què vol aquest país? Desenvolupament econòmic i ocupació; ens agradaria a tots que la formació professional fos més eficient; que poguéssim fer una reforma més potent del Servei d’Ocupació de Catalunya; que les nostres competències en matèria d’inspecció de treball servissin per aflorar el treball negre i també per lluitar a favor de la igualtat entre homes i dones en el lloc de treball; volem tenir la millor escola; volem donar el màxim suport als grans trumfos d’aquest país, que es troben molts d’ells a la universitat, a la ciència, a la tecnologia i a la recerca, que tenim aquí, ben a la vora.

Necessitem que es recuperi socialment la part de la població que més ha patit la crisi, i en això estem tots prou d’acord; després, segurament, uns voldrien anar més lluny, altres voldrien un camí o un altre.

I, després, volem més autogovern i un millor finançament. Això pot unir molt aquesta cambra si algú té el coratge d’aixecar amb sinceritat aquesta bandera sense necessitat de renúncies ideològiques a llarg termini, però sí cercant el millor benestar de la nostra ciutadania en uns moments en què la política ha espatllat més coses de les que ha arreglat; en uns moments en què l’economia, tot i que sembla bellugar-se, ha deixat enrere massa gent; en uns moments en què no tenim dret, crec jo, a introduir més elements d’incertesa i d’inestabilitat que els que entre tots hem introduït ja en els darrers mesos.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

TORN DE RÈPLICA

Gràcies, president.

Molt breument. En Xavier Domènech, que és historiador, sap que la història només passa una vegada. I, clar, des del moment que vostès van sumar els seus vots als del PP per bloquejar la investidura de Pedro Sánchez, no sabem quina hauria estat l’alternativa.

A Sergi Sabrià, jo mantinc el que he dit, tot. I quedarà. No crec que la solució sigui que algú s’afegeixi a un bloc. Jo crec que precisament el meu discurs ha anat adreçat a la idea de no quallar una política de blocs enfrontats. I, per tant, és tota una altra lògica, que entenc que és molt difícil per a tothom. Els blocs donen seguretat, a vegades. Però jo crec que hem de buscar tots el risc si volem buscar l’èxit.

El senyor Pujol diu que enyora el PSC dels vuitanta. Bé, jo li vull recordar, com que soc més gran que vostè, encara que potser no ho sembla (rialles i algun aplaudiment), l’any 82 el PSC ja era titllat de botifler pels nacionalistes. I l’any 84, el líder del PSC va patir un intent d’agressió en el vestíbul d’aquest Parlament mentre se l’increpava de botifler. Vull dir que aquesta tradició de desqualificació és antiga. (Aplaudiments.)

Diu…, i ara al candidat, perquè efectivament té raó Inés Arrimadas, el nostre debat és amb el candidat. Quan jo dic que el que no pot ser no pot ser, dic exactament el que va dir Carles Puigdemont quan va dir: «No es pot governar des de la presó.» Aquesta frase és d’ell, això no considero que sigui desmerèixer ningú. Vostè diu: «Vostès són responsables de l’article 155.» Miri, jo l’hi dic diferent: els únics responsables de l’article 155 són aquells que van tòrcer la voluntat i la decisió del president Puigdemont de convocar eleccions i vostè els coneix bé.

Jo la veritat és que li feia una pregunta de si això era un punt d’inflexió i ja he vist que no. Vostès estan còmodes amb la seva lògica. No s’ha atrevit a dir que l’acord d’investidura realment és l’acord d’investidura, però estan en una lògica que nosaltres no podem compartir ni participar-hi. Però, com els deia, la reflexió que he posat al damunt de la taula en el debat, queda per a qui la vulgui. I ho he dit: és permanent, parteix de les conviccions, d’una certa idea d’aquest país i de com ha avançat i de com ha retrocedit. I, creguin-me, els darrers anys, Catalunya ha retrocedit. Potser no era, segur, la intenció, potser no s’era prou conscient dels riscos que es prenien, però avui tenim un país més dividit, econòmicament més empobrit, amb unes institucions més deteriorades i amb una quantitat d’energia malbaratada.

I vostès tenen la possibilitat de reflexionar. Jo no dic, fixi’s, podria dir: «Rectifiquin!», no, no, reflexionar sobre si la nova etapa política no requereix altres elements, altres ingredients, altres actituds i altres tarannàs i de majories molt més àmplies. Si vostès consideren que no, hi estan en el seu dret. Però pensin també que el cost de refer una majoria en els termes que hem sentit avui en el debat, les intervencions d’altres grups parlamentaris, implicaran molt probablement un cost encara més gran del que ja hem patit, que des del nostre punt de vista és massa alt.

Gràcies.

(Aplaudiments.)