Intervenció en el debat d’investidura de Quim Torra

La Presidència de la Generalitat és la institució més alta del nostre país. No pot quedar subordinada a cap altra persona i a cap altre plantejament. I ens fa l’efecte que, així com Artur Mas va optar pel perfil, per dir-ho així, més ferreny, més fonamentalista, i no ho dic despectivament, sinó més, en fi, ferreny – crec que és la paraula més adequada en català–, com a successor, en Carles Puigdemont sembla que ha optat pel mateix criteri en el moment de proposar-lo a vostè. I vostè ho accepta, i acceptant explícitament la seva autoritat superior. Molts catalans no podem acceptar un president rebaixat. No podem. Per respecte a la institució, a l’Estatut i a les lleis. No cal que li recordi què és el que diu la Llei de la presidència. «El president o presidenta de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat. També té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Govern.» I, permeti’m, i potser és un prejudici i estaríem encantats d’esvair-lo, avui no tenim clar que així serà. Vostè ha acceptat ser president temporal i per delegació. I nosaltres no volem un president temporal i per delegació. I, per tant, no podem donar suport a la seva candidatura.

A més, vostè ha fet un esforç, en el seu discurs, de dir que parla per al conjunt del país, per al conjunt de la societat, per a tots els catalans. Però nosaltres considerem, en canvi, que vostè només s’ha adreçat als catalans que ja donen suport al projecte independentista. Com he dit des del principi, seran les seves decisions i la seva actuació concreta com a president la que ens permeti jutjar amb ple coneixement de causa i objectivitat. Ara, sí que ens permetem dir, des del respecte, que sense revisar alguns dels plantejaments que vostè ha anat tenint al llarg del temps, és molt difícil que es pugui adreçar al conjunt de la societat i aspirar a representar-la. I és veritat els tuits a vegades són fruit d’un moment, diríem, de tensió. Però és que vostè ha escrit coses, com per exemple aquesta, el 2010. Diu: «Si la senyora Martínez-Sampere i el president Montilla són catalanistes, és evident que uns quants tenim un problema. Aquí no hi cap tothom.» Miri, senyor candidat, si aquí no hi cap tothom, no hi acabarà cabent ningú. He de dir que he agafat la cita perquè vostè esmentava persones concretes, però és veritat que alguna vegada vostè ha teoritzat sobre això, dient que li costa d’imaginar que fora de l’independentisme hi hagi catalanisme. Però, cregui’m, n’hi ha, i molt. Històricament, tot. I ara també.

Després d’escoltar les abrandades, o no tant, paraules de Sergi Sabrià, així eixamplaran la base? Expulsant els que no siguin independentistes, no comptaran? Fins i tot discutiran la seva catalanitat? No em sembla la manera. Sona molt a allò del «nosaltres sols». I nosaltres creiem que això no respon a la Catalunya d’avui. Vostè, a més, parla –i respectem el plantejament–: «Cal recuperar la república, cal fer república». Valors republicans, projecte república, mandat república… Molt bé. Si no estic mal fixat, el concepte central del republicanisme és la ciutadania, no la llengua, no cap qüestió ètnica ni identitària: la ciutadania. I vostè tendeix a oblidar-ho, ens sembla, en molts dels plantejaments que ha fet. Però aquesta república, que es vol de tots, no hauria de posar barreres, i menys de totes, les de la llengua, que ens semblaria un error.

Però és que, vostè, és veritat que a vegades és molt abrandat, i això no és criticable, però un s’ha de mesurar una mica. En una entrevista el 2015 va dir: «Si Espanya s’equivoca i ens envia els tancs hi guanyarem molt; tant de bo ens els enviï, perquè podrem guanyar alguna simpatia.» Home, senyor candidat, que no ens els enviïn. Perquè, espero que hagi canviat d’opinió, imaginem que vostè accedeix a la presidència, faria dues coses: situar una torre de guaita a l’entrada de la Diagonal per avisar i fer tots els possibles perquè algú els enviés. No és manera.

A més, i quan he citat l’article segon de la Llei de la presidència de la Generalitat, ho he fet expressament citant que vostè, si esdevé president de la Generalitat, ostentaria la representació ordinària de l’Estat a Catalunya; vostè seria més estat que mai. O sigui, que vostè al mateix temps hauria de cridar-los i rebre’ls. Home, no ens sembla el més adequat. Però els temes lingüístics, efectivament, en alguns plantejaments que ha fet vostè, ens han preocupat. Deia –deia–: «La llengua» –i em sembla que Inés Arrimadas ha citat un fragment molt similar, si no aquest–, diu, «qualsevol llengua de qualsevol país del món és l’anima de la pàtria. Sense llengua no hi ha país, i quan es decideix no parlar en català s’està decidint girar l’esquena a Catalunya.» Miri, és tant com dir que la meitat de catalans han girat l’esquena al seu país. Doncs, no. Fixi’s vostè què ha dit dels del PSC, i jo inclòs, diu: «Pobres, parlen l’espanyol com els espanyols». Bé, de fet, als del PSC ens agrada parlar llengües; i jo que parlo, a part del català i el castellà, doncs, l’anglès i el francès de forma acceptable… Però vostè sembla que el problema el té amb el castellà. Que no se n’adona que el castellà és la llengua de molts catalans? Que és que no es pot concebre un país en el que es parlen diverses llengües? Com vol aspirar a representar el conjunt de la ciutadania si considera que els que no parlen català han girat l’esquena al país? Vostè, en canvi, sí que està disposat a parlar en castellà quan parla amb el rei o el president del Govern. Però, en canvi, sembla que li costi acceptar que molts catalans el parlen habitualment. L’hi diré més fàcil: el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya. Si arriba a president li recomano que s’esforci a acceptar aquesta realitat i que valori els consensos llargament treballats en favor de la llengua, i no cometre errors que trenquin aquests consensos bàsics, que alguns estan posant ja en qüestió, en un país tan divers i plural com el nostre. Per aquestes coses i altres no tindrà ni el nostre vot favorable ni la nostra abstenció, però certament hi ha moltes coses en el seu discurs que mereixen que en parlem.

Sembla que als debats d’investidura està tot dat i beneït, com si ja estigués tot fet. Ens agafa una cosa com si perdéssim una mica de tensió dramàtica, com si aquí només vinguéssim a posar un segell i a oficialitzar, com en un tràmit administratiu, l’acte polític més important que aquest Parlament té a les seves mans. Tampoc diré que això és una jornada històrica –n’hem abusat tant, de jornades històriques, que potser no cal–, però, potser, que ens convoquem per telèfon d’un dia per a l’altre, perd una mica de sentit institucional. Però nosaltres, que des del primer dia hem dit que calia elegir president i formar govern, avui no volem semblar molt tristos si realment s’elegeix un president i es forma govern. Certament no és el que nosaltres voldríem, però vostès han guanyat les eleccions i vostès tenen dret a governar, fins i tot diria l’obligació de governar. El que no poden és desvirtuar les nostres institucions, el que no poden és saltar-se la llei, el que no poden és prescindir de mig país; però governar, elegir un president i formar govern, oh!, i tant.

I a nosaltres què ens hauria agradat? Que, efectivament, algunes de les coses que vostè ha dit, i que no tenim dret a dubtar de la intenció, després es facin realitat. Vostè ha parlat molt de diàleg, moltes vegades, però, quan m’he llegit el seu discurs…, he dit: «I aquest home, com s’hi posarà, per dialogar?» Anant amb això que s’ha dit aquest matí a dialogar amb les institucions de l’Estat li veig, com diuen ara els moderns, poc recorregut. I, per tant, no n’hi ha prou amb parlar de diàleg, no n’hi ha prou amb oferir-lo, cal voler-lo. I, president…, futur president si és investit, millor dit, no ho sabem, si això serà possible. Vostè també diu: «No, és que no m’agradaria estar aquí, hauria d’haver estat un altre». No l’hi poso en dubte, me’l crec. Però, escolti’m, si no es va investir el president Carles Puigdemont és perquè vostès van decidir no desobeir el Tribunal Constitucional. I per això la CUP malfia, crec. No vull dir que el Tribunal Constitucional sigui bo, però aquí les decisions, al final, i les responsabilitats són de tots. I si aquí es va decidir no investir Carles Puigdemont, no investir Jordi Sànchez, no investir Jordi Turull és perquè la majoria independentista va decidir no desobeir. I va fer bé, ho repeteixo. Però no diguin només «perquè hi ha un estat opressor, dolent», etcètera, no, sinó perquè aquí algú devia considerar que mirant avantatges i inconvenients potser millor no tornar a desobeir, vist el que havia passat abans.

De totes maneres, certament, la proposta que avui vostès ens suggereixen és una proposta d’investidura viable. Una altra cosa és que a nosaltres no ens agradi el plantejament que vostè fa, però de totes maneres volem alegrar-nos de que efectivament, si es confirmés amb la votació, dilluns probablement, d’aquesta investidura arrancaríem la legislatura. És veritat que la seva trajectòria a vegades ha mostrat, des del nostre punt de vista i, ho torno a dir, des del respecte, un cert abrandament, intolerància, diguem-li com vulguem. Però jo crec de veritat que al final el hábito puede hacer al monje. De fet, la cita és molt bona perquè diu: «El hábito no hace al monje, pero le distingue.» O sigui que quan te’l poses les circumstàncies canvien. Jo el que espero, en el seu cas o en el de qualsevol dels membres d’aquesta cambra, que si arriba a esdevenir president de la Generalitat sigui conscient de la responsabilitat enorme que entoma. No només pel que fa al desenvolupament del seu projecte polític, sinó la responsabilitat que entoma envers el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Avui, és veritat, s’ha parlat de dolors, i, és veritat, s’aprecien dolors seriosos a la societat catalana. Els dolors dels que han viscut amb dolor l’aplicació de l’article 155, però també el dolor de molts que pensaven que si no es prenia una mesura d’aquestes característiques, per dir-ho així, el seu món es veia esberlat. Jo he vist aquest dolor i no em vull posar en una posició equidistant, ni em correspon ni seria just, però crec que qui es posi de president ha d’atendre a tots aquests dolors. I que moltes vegades quan parlem de dialogar amb l’Estat algú pot pensar: «Escolta, però si vostès no són capaços de posar-se d’acord entre vostès en aquest Parlament, com podran fer, de veritat, un diàleg amb les institucions de l’Estat?» I no és un tema menor. Jo ja sé que insisteixo moltíssim, i fins a fer-me pesat, però si nosaltres mateixos vam decidir que per canviar les nostres regles del joc calia el suport de dos terços d’aquest Parlament, fer canvis sense tenir el suport d’una majoria de noranta diputats és equivocar-se segur, no només per un problema de legalitat, que ja seria prou problema, com s’ha vist, sinó sobretot perquè no hi hauria la majoria social que sustentés aquella operació política.

Jo l’he sentit a vostè parlar avui un altre cop de procés constituent. Com en l’anterior legislatura vostè no hi era, doncs, no té per què conèixer la tasca que va fer la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Allò no va anar fi. Bé, hi havia gent que estava molt contenta, però nosaltres vam advertir d’alguns riscos. Després, el Tribunal Constitucional, a més, va decidir que efectivament les conclusions d’aquella comissió d’estudi desbordaven el marc constitucional i estatutari. I, per tant, allò es va quedar, perdó, en no re. Perquè jo sempre he reivindicat el dret dels responsables polítics a cometre errors; però, una certa obligació de no repetir-los. És a dir, si hi ha d’haver errors, que siguin nous, que siguin nous de trinca, que sigui per assajar una cosa diferent, i els camins que no han funcionat, doncs, home, aquests no cal que els tornem a emprendre.

I abans, que jo li deia: «Escolti’m, quan vostè parlava dels espanyols com d’una cosa forana, vostè oblida, entre altres coses, que hi ha molts catalans que se senten espanyols.» I, per tant, és impossible que fent una menció que pugui ser llegida com a menyspreu dels espanyols no hi hagi una part molt significativa de la societat catalana que també se senti concernida i afectada. Per tant, vostè, si esdevé president, seria impossible que fes un comentari d’aquesta natura sense afectar directament els sentiments de bona part de la societat catalana. Per tant, des d’aquest punt de vista no ho dic ni com a advertiment, com a constatació de les noves responsabilitats que una persona que adquireixi la condició de president de la Generalitat entoma. És veritat que no tots pensem igual. Jo aquests dies estava pensant si no hauríem de fer tots plegats una mateixa campanya en favor del respecte, que posés alguna cosa així com dient: «Escolta, jo no penso com tu, però, en fi, no passa res», Get over it, que diuen els americans. Doncs, no pensem tots igual. I és bo. Jo em sembla que no sabria viure en un país que tothom pensés igual. Però si no hi ha aquest respecte a les opinions diferents realment no podrem realment avançar. I jo el que espero…

Ahir un diari català parlava de que la legitimitat la dona el funcionament normal del Parlament, de les institucions, de la relació entre el Parlament i el Govern i el president. Si és l’únic que jo crec que encara té el reconeixement del conjunt de la societat catalana, altres coses poden no tenir-lo. Per tant, no desmereixem, no erosionem nosaltres mateixos aquells elements que sí que fan consens entre tots. Si em permet, també, un exemple, si s’han de donar Creus de Sant Jordi, que em sembla que cada any, sí, decideixi finalment vostè a qui, que no ho faci ningú altre.

Des del nostre punt de vista no és acceptable aquesta diferenciació entre un govern interior i un govern exterior. Jo no dic que per vostè o per vostès pugui tenir, diríem, un reconeixement Carles Puigdemont. Ho dic claríssim, això és un tema absolutament personal. Jo el que sí els demano és que facin l’esforç de separar el que pot ser una legítima qüestió política, o fins i tot personal o d’estima o de reconeixement, amb el que ha de ser el funcionament de les nostres institucions. Crec que això sí que tenim el dret de plantejar-jo. Jo, almenys, així ho faig en nom del nostre grup. Vostès diuen: «Farem un consell de la república.» Home, abans ho deia Inés Arrimadas, aconsellen que només hi siguin vostès, doncs, tindrà valor per a vostès. No ens demanin als demés que donem valor a una cosa que per a nosaltres no el té. I aquest país, jo no sé si amb fractura interessada, com deia ahir un diari, o no, però està fragmentat, està dividit, i amb uns equilibris fràgils. Jo crec que l’obligació de tots els responsables polítics és no agreujar aquesta divisió i aquesta fractura, no fer-la irreversible, no deixar que mai una manca de respecte faci imparable un procés, sigui aquest de fragmentació. I nosaltres ens oferim, en la mesura que siguem capaços de fer-ho, a qui sigui, o a tots, per intentar evitar-ho.

Tampoc ens ha agradat aquesta obsessió de dir que això durarà poc. Jo en això ja saben que soc una mica reconsagrat. Per a mi, les legislatures són de quatre anys. Si després duren una mica menys, doncs, mira, duren una mica menys, però que des del principi s’estigui dient: «Bé, això durarà un any pelat», ho trobo molt dolent. Potser això explica per què no s’ha detingut en gaires coses de gestió, perquè clar, en un any ja se sap que tampoc hi ha tant de temps per fer coses. No és bo. No és bo per al país, no és bo per al Govern, ni per recuperar algunes coses que a nosaltres ens semblen fonamentals, que és l’estabilitat i la normalitat en el funcionament de les institucions. Per tant, escolti, vam tenir eleccions al 2010, al 2012, al 2015, al 2017, i ara ja diuen que potser a finals del 2018. Home, anava a dir: no ho suportarem. Sí, ho suportarem perquè hem suportat tot, però no és bo. I la intenció inicial hauria de ser esgotar la legislatura. Jo entenc que vostè digui, i té raó, que, escolti, és una situació excepcional. Jo no puc dir el primer dia això: ho faré durar tant com sigui. Però una mica més d’un any, si pogués ser, si ho poguéssim allargar una mica i fer feina…

Jo crec que l’anterior legislatura ens ha de servir per a algunes coses. Ja sé que discutirem molt sobre el que no va funcionar, però en tot cas, jo sí que li he de dir que des del nostre punt de vista, des que es va desconèixer el reglament del Parlament, l’Estatut, la Constitució, les majories necessàries per canviar-ho, va descarrilar. Després es va fer, efectivament, el referèndum de l’1 d’octubre. Jo no voldria que ningú se sentís ofès, però vostès han de saber que per a nosaltres, aquell era un referèndum il·legal. Que amb totes les benevolències del món podíem dir que va considerar que era un referèndum legal i va participar-hi la meitat. Per tant, no li podem donar a aquell 1 d’octubre el valor de mandat democràtic que vostès li donen. Creiem, i ho diem des del respecte i des d’intentar entendre el dolor, els dolors, millor dit, de tothom. I per tant, no intentem justificar en aquell 1 d’octubre decisions que haguem de prendre ara, perquè crec que faríem un mal servei. Va tenir, efectivament, una actuació policial que nosaltres vam considerar des del primer moment desproporcionada, va dividir la societat, va generar una inestabilitat econòmica i la fugida d’algunes seus socials, bastantes. També la intervenció de la Generalitat, i també l’empresonament de dirigents independentistes. El balanç d’aquell procés polític no pot ser bo per a ningú. Un pot dir: és que l’Estat s’hagués hagut d’abstenir de fer cap acció. Jo també li diré: els estats tendeixen a garantir que la llei s’aplica en el conjunt del territori sobre el que tenen sobirania, i que per tant, era molt difícil pensar que l’Estat espanyol, de cop i volta, decidiria que les lleis no s’aplicarien en un tros del seu territori.

Per tant, que algunes de les conseqüències d’aquella jornada eren sabudes. I després hem tingut oportunitat de llegir reportatges, llibres, i fins i tot de gent amb responsabilitats en aquell moment, en el Govern o en el sotogovernode la Generalitat, en els quals es diu clarament que algunes de les conseqüències, si no desitjades, no vull anar tant lluny, però, en fi, estaven previstes. Per tant, ara no intentem justificar o legitimar decisions que s’haurien de prendre en tot cas a partir d’ara allà. Jo, la veritat, no ho faria. I després, una cosa en què nosaltres hi insistim molt: hi ha una majoria parlamentària independentista incontestable. Hi ha tres grups parlamentaris que sumen setanta diputats i diputades, que a l’anterior legislatura eren setanta-dos, però avui són setanta. Però no hi ha una majoria ciutadana en favor del projecte independentista, o com a mínim no s’ha pogut constatar. Per tant, fer un plantejament de govern basat en l’existència d’una majoria inexistent és, segur, un error, i a més, tendeix a donar per fet que és que l’opinió dels que encara no s’hi han apuntat, no compta gaire. Per tant, la pregunta és relativament senzilla, senyor candidat: si és elegit, si és elegit president, vostè voldrà contribuir a mantenir aquesta tensió i aquesta dinàmica, o al revés, intentaria contribuir a disminuir-la cercant una solució? Perquè aquest és el tema jo crec fonamental d’aquesta investidura, de la seva o de qui fos. Seguirem en el referèndum o referèndum independència o independència, o estem disposats, de veritat, a parlar-ne?

Nosaltres és obvi que tenim una posició que no té per què ser compartida, i que fins i tot alguns poden titllar de minoritària, etcètera. Bé, ho acceptem, però en tot cas no és la que ha expressat la majoria independentista, i no creiem que decisions d’aquest calat, d’aquesta envergadura, es puguin prendre amb majories escadusseres, molt menors de les que les nostres lleis indiquen. Nosaltres voldríem estabilitat política, voldríem normalitat institucional, impuls a l’activitat econòmica. Vostè no ha parlat d’infraestructures, espero que també hi hagi. Hi ha moltes coses que necessitem perquè l’economia tiri, que està anant millor del que alguns deien i potser volien, i ens n’hem d’alegrar. Mai no sabrem si podria anar encara millor si no haguéssim tingut els daltabaixos que vam tenir, però la nostra obligació és que funcioni encara millor i, per tant, fer les coses. M’ha agradat que de les poques coses concretes que vostè ha mencionat sigui el Pacte de la Indústria. Realment ens hi hem de posar. Ara, també li diré: si la legislatura només dura un any, no tocarem vores. Una política industrial seriosa requereix d’una continuïtat superior a un any. Voldríem garantir el progrés social, i som conscients que aquí hi ha un problema de recursos. No li he sentit dir, potser no era encara el moment, quina serà la seva actitud davant de la negociació del finançament autonòmic. L’anterior govern va decidir que no anava amb ells i que no hi participaven. Fins i tot, que seguien tot el procés a partir del que decidissin a les Illes Balears. És una opció crec que equivocada. Es tornarà a engegar, i més si hi ha govern a Catalunya, aquesta discussió, i a mi m’agradaria saber si vostè és elegit president, si es compromet a participar i a defensar els interessos de tots en una negociació que serà força complicada, o ho deixaria córrer. I, efectivament, els diners no només són el finançament, també la fiscalitat l’haurem de revisar, i les despeses. Potser no arribarem a tot el que volem, i llavors hauríem d’intentar posar-nos d’acord en què és el més prioritari.

S’ha dit que hi ha algunes coses que el 155 ha dificultat. Bé, hi ha algunes coses que tenen dificultats per se, amb o sense 155. La posta en marxa de la renda garantida, per exemple, ja vam advertir que tindria problemes de desplegament i, per tant, algunes potser es poden atribuir a causes més remotes, però altres tenen a veure amb el nostre propi funcionament. I després, nosaltres voldríem fer aliances per acordar polítiques i per acordar fites de major autogovern i de major finançament, si és possible. Ara, si l’objectiu és només la república, doncs, és obvi que aquestes aliances no podran ser tan transversals i àmplies com voldríem. Nosaltres li hem sentit un discurs que en alguns moments ens ha semblat una continuació de la legislatura anterior. Nosaltres no voldríem que si vostè arriba a la presidència, la seva presidència fos la zona zero del nostre autogovern. I depèn de quines coses es facin correm aquest risc. I per tant, escoltin, jo ja comprenc que vostès tenen una dificultat que no vull disminuir.

Vostès van anar a les eleccions i van dir: «Si guanyem, retornarà en Carles Puigdemont, restablirem la república, els presos sortiran de la presó.» Realment eren objectius polítics però que no depenen d’un resultat electoral, com s’ha vist. I per tant, ara vostès i el conjunt de la societat s’han de replantejar quins són els objectius possibles en aquest marc. No ens diguin que hi ha un mandat democràtic per a la república, perquè no hi és; no ens diguin que tornaran a saltar-se la llei, perquè això no importa; no ens diguin que la via unilateral i il·legal encara ha de proporcionar grans moments o tardes de glòria a Catalunya, no és veritat. I nosaltres no deixarem de dir-ho, ni que sigui de forma preventiva. Avui es tracta de recuperar el control de les institucions d’autogovern, de refer consensos a Catalunya, i això vol dir parlar entre els dos sectors de la cambra, i parlar amb el primer grup de la cambra que, a més, va guanyar en vots a les eleccions. No intentar no veure’l. Són tots aquests, són molts. Per no dir els nostres, els altres i els de més enllà. Jo els demano que facin aquest esforç. Vostè ha dit que s’ha adreçat a tothom, nosaltres només l’hem vist parlar per a una part, però repeteixo, el nostre judici en tot cas es produirà a partir de fets, a partir de decisions, a partir de gestos, un cop, si és que és així, vostè esdevé president. Amb el Govern d’Espanya cal parlar-ne, sens dubte.

Vostè ha dit de govern a govern, i ho respectem –ho respectem. Però també li diem: si en algun moment es considera que la nostra aportació pot ser positiva en aquest esforç, no ho dubti –no ho dubti– perquè nosaltres fa molt de temps, potser de forma no prou destra o, en fi, audaç o digui-li com vulgui, hem demanat aquest diàleg, i estem disposats a contribuir-hi en la mesura en què sigui possible. Però hi ha hagut un moment en què, i aquí acabo, vostè diu: «No, el programa és el d’en Turull.» Bé, però vostè ha introduït una cosa que cito literalment: «Una visió disruptiva del règim autonòmic.» Ens hem posat a treballar molt sobre l’expressió. Escolti, en el discurs de Jordi Turull no hi havia una visió disruptiva del règim autonòmic i, per tant aquí, o una cosa o l’altra. I és legítim, una cosa o l’altra, però nosaltres, amb una visió disruptiva del règim autonòmic segurament no podrem col·laborar; amb un intent que les polítiques públiques del nostre país millorin, segur.

Per tant, i aquí acabo, senyor candidat, no tindrà el nostre suport, però en tot cas, tindrà el nostre desig que si vostè és llegit president de la Generalitat de Catalunya, se’n surti pel bé del país i pensant en el conjunt dels catalans que, com bé sabem, són molt diversos. Gràcies.