Intervenció a la segona sessió del debat d’investidura de Quim Torra

Senyor candidat, aquesta sessió serà molt diferent de la de dissabte. Perquè ahir es va esvair el dubte. Avui ja sabem que el candidat proposat per Carles Puigdemont serà investit amb els vots de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i l’abstenció de la CUP.

No cal dir que respectarem la decisió del Parlament i la legitimitat de la presidència, sempre que el seu exercici es produeixi en el marc legal vigent, que és l’única font de legitimitat que reconeixem.

Avui, certament, vostè ens ha parlat més de temes concrets i d’obra concreta de govern.

Perdoni, potser li faré un petit resum que potser trobarà injust: avui ens ha dit que faria el que els que li donen suport porten molts anys dient que farien, però vostè diu que ho farà en cinc mesos. Aquest és el resum.

Nosaltres voldríem plantejar avui el debat, ja sabent-ne el resultat, des d’un altre punt de vista. Voldríem plantejar-li quatre grans qüestions.

La primera, si respectarà el marc legal vigent.

Voldríem saber si és capaç –la segona– d’assumir que Catalunya està formada per tots els ciutadans de Catalunya; també els que parlen castellà o altres llengües i els catalans que se senten també espanyols. I algunes de les expressions que ha utilitzat aquest matí ens fan suposar que sí.

Tercera: voldríem saber quina serà la seva contribució al respecte entre els catalans, a evitar la fractura i a recosir la societat.

I quart: voldríem saber com pensa establir el diàleg del que parla.

I, per tant, començo. Primer voldríem recordar el marc legal, ni que sigui de forma molt breu.

Dissabte els llegia l’article segon de la Llei de la Presidència de la Generalitat, que diu el següent: «El president o presidenta de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat; també té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Govern.»

Aquí no hi ha ni assemblea d’electes, ni consell de la república ni “farrapo de gaita”; vull dir que hi ha el que hi ha. I nosaltres voldríem que la seva actuació s’ajustés precisament al que diuen les nostres lleis.

Resulta especialment rellevant que sigui el president el que conegui el que estableix l’Estatut d’autonomia; entre d’altres coses, perquè vostè té la inexcusable obligació d’ajustar la seva actuació i les seves decisions al contingut de l’Estatut.

Només li llegiré quatre articles, perquè crec que n’hi ha prou per començar.

Primer: «Article 1. Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma, d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva normainstitucional bàsica.»

«Article 2.4. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.»

«Article 3. Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat, pel principi d’autonomia, pel de bilateralitat i pel de multilateralitat.»

«3.2. Catalunya té en l’Estat espanyol i en la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar-ne part.»

Article 7. Punt 1: «Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.»

Punt 2: «Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut, els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten en la forma que determini la llei.»

Amb això n’hi ha prou per orientar-se.

I algú pot dir: «Home, però això pot canviar.» Efectivament. Ara, per canviar, es necessita, per començar, almenys el suport de noranta diputats i diputades d’aquesta cambra; ni del consell de la república, ni de l’assemblea d’electes ni de la comunitat d’amics o la gent que anem de costellada. I crec que és important que això ho sapiguem i ho interioritzem, perquè els jocs de paraules i aquesta logomàquia que a vegades establim en el Parlament no han aportat gaires rendiments i més d’un disgust.

Per tant, ni procés constituent, ni projecte de Constitució catalana tenen cabuda en el nostre marc legal. Sí que es poden iniciar processos de reforma estatutària i constitucional a través dels mecanismes legals previstos i de les majories parlamentàries adequades. Vista l’experiència de l’anterior legislatura, no em sembla sobrer insistir sobre aquesta qüestió.

Ja li vaig assenyalar dissabte, senyor candidat, que no voldríem que la seva presidència fos la“zona zero” de les nostres institucions d’autogovern. No voldríem que el mal ús de les institucions arrasés el nostre autogovern; un autogovern que és de tots els catalans, pensin com pensin.

Els hi diré d’una altra manera: com no voldríem que l’article 155 de la constitució espanyola s’hagués d’aplicar novament, els encoratgem a que no ho tornin a provocar, com ho van fer els dies 6 i 7 de setembre, 1 d’octubre i 27 d’octubre de l’any passat.

Potser algú s’hagi estranyat que hagi llegit l’article 7 de l’Estatut, el que defineix la condició política de catalans. És la meva manera de tornar a dir que són tan catalans els que parlen català com els que parlen altres llengües. És la meva manera de dir que són tan catalans els independentistes com els que no ho són. És la meva manera de dir que són tan catalans els que només se senten catalans com els que comparteixen o tenen altres sentiments d’identitat.

Dissabte, en una molt bona intervenció, Xavier Domènech va intentar en va que vostè li digués què pensava dels espanyols i les espanyoles. Avui sabem que el que voldria és que tinguessin una república; això…, avui ho hem aclarit una mica més. Jo no tinc gaire esperança que contesti el fons de la pregunta d’en Xavier Domènech, però li’n faré una altra força similar: què pensa vostè dels catalans i de les catalanes que se senten també espanyols i espanyoles?

Perquè el tema no són uns tuits, el tema no són uns articles, el tema no són unes entrevistes i conferències, el tema no és tan sols una discutible admiració per Daniel Cardona o els germans Badia o Nosaltres Sols; el tema és si per vostè només mereixés la condició política de català aquella persona que parles català o se sentis catalana i prou. Aquesta és la qüestió.

Quan vostè mira a Catalunya ens hi veu a tots o només a una part? Pensa vostè que hi han bons o mals catalans? Que els mals catalans són els que també se senten espanyols? Que els espanyols i els que se senten espanyols són l’enemic?

I algú dirà: «Home, si aquest matí ja ha dit coses que apunten en una direcció diferent.» Té raó. Però és que jo l’he enganxat amb una falsedat, senyor candidat. Vostè, dissabte, va dir que trobava a faltar aquell PSC dels vuitanta. Clar, i jo li vaig dir: «No trobaré tuits.» I, clar, no he trobat tuits. Però sí que he trobat un article, del 13 de maig del 2011, que es titula “El PSC i la cabra catalana”. Ja ho poden ben dir: maldita hemeroteca!

Li llegeixo el segon paràgraf d’aquell article.

«La darrera vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans dels setanta del segle passat, tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, la raça del socialista català, que durant la República va comptar amb un ramat considerable i uns noms de prestigi, com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialisme espanyol. Les esperances…»

Perdonin, deixin-me, perquè segueix…, per dir-ho així, millora.

«Les esperances posades en l’exemplar Josep Pallach, malauradament es van veure frustrades per una mort prematura. Allò va accelerar-ne el final. Els creuaments amb la raça del socialista espanyol van anar augmentant i augmentant fins arribar a mutar el propi ADN dels autòctons. Avui res no és més igual a un socialista català que un socialista espanyol. La vella i honorable raça del socialista català s’ha de donar per extingida, encara que, de amanera totalment acientífica, hi hagi certs individus que se’n reclamin continuadors.»

Escolti, el problema no és un tuit –el problema no és un tuit…

I vostè parla de raça amb aquesta desimboltura. I vostè deia dissabte: «Trobo a faltar en Pallach, en Reventós i en Maragall.» No, no, vostè sembla que només troba a faltar en Pallach, perquè als altres ja els considerava, de la forma que vostè ho fa, despectivament, espanyols.

I això és etnicisme o no? És supremacisme o no? Què dimonis és, això?

Miri, nosaltres tenim la història que tenim. Normalment, un se sent orgullós de la seva història. A tota història hi ha elements discutibles, naturalment. Però aquesta és la qüestió: cap socialista català va considerar mai que qüestions identitàries passesin per sobre del concepte de ciutadania. I ho diem dels socialistes catalans, i ho podríem dir també dels companys del PSUC, del moviment sindical, de la gent que, efectivament, cridava «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». Una tradició que, entre altres coses, va permetre que governéssim plegats. En la llarga història d’en Salvador Sabrià hem trobat a faltar una cosa que vam compartir junts. Vostès, per cert, van fer president el president Montilla. Els estalviaré la lectura de les coses que opinava el seu candidat a la presidència avui, sobre aquella operació política, perquè això jo no ho faig.

Miri, el nostre país té una identitat que és plural, i qualsevol essencialisme és una amputació del nostre poble. (Aplaudiments.) Per tant, no podem votar-lo, senyor candidat, futur president. Ens estranya una mica que alguns el puguin votar sense cap mena de recança, però, en fi, això no és el nostre tema.

I vostè em convidava, l’altre dia…, deia: «Haurem de, algun dia, parlar d’això del catalanisme i l’independentisme.» I deia –i tenia raó–: «No és el moment.» Però de totes maneres li hevolgut trobar un parell de cites del que nosaltres entenem per catalanisme.

Per exemple, vostè diu que li agradava molt Rafael Campalans.

Doncs, escolti’m, diu: «Per nosaltres la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya» –ara hauria dit «d’homes i de dones»– «i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin.» (Algú aplaudeix.)

O Tarradellas, que em sembla fins i tot més important, perquè és un concepte encara més inclusiu. Diu Tarradellas: «Catalunya és un país massa gran perquè no hi capiguem tots i massa petit perquè puguem prescindir d’algú.» Quedem-nos amb Tarradellas, fem Tarradellas. (Aplaudiments.)

Ja per no dir Joan Reventós, ja més sospitós, almenys amb el seu pensament, no? Però deia: «La renúncia al doctrinarisme» –i no parlava de vostè– «és una aposta per un catalanisme entès com una ciutadania que ha de proposar-se sumar i no dividir, civilitzar i no fanatitzar.»

Aquests som nosaltres. I, per tant, no és el moment, però hi ha tema.

La concepció de la nació catalana: formem part de la nació catalana tots els ciutadans de Catalunya, tal com els defineix l’Estatut, o no? Es pot ser català sense compartir el projecte independentista, o no? O potser cal una mica d’ajuda, o un tractament especial?

Perquè no…, no cregui que ens preocupen només aquests fonaments ideològics que sembla tenir, és que ens preocupa el projecte que va esbossar. Perquè diu: «El nostre projecte és fer república.» I jo li dic: encara que la majoria de catalans no hagin manifestat compartir aquest projecte.

No sé com s’ho farà perquè el que sí li dic és: si per fer república cal empetitir la nació, aquesta república no ens serveix. Si per fer república cal trencar la unitat civil, aquesta república serà nefasta. I si per fer república s’han de vulnerar les lleis que regulen la nostra convivència, això acabarà com el rosari de l’aurora, o sigui amb batalla campal, que és com acabava el rosari de l’aurora.

Vostè ha acceptat la presidència provisional i per delegació. Si això només l’afectés a vostè, no tindríem gaire cosa a dir. Però és que la presidència de la Generalitat no és una qüestió personal, és un afer polític i institucional. I estem convençuts que la provisionalitat i l’acceptació d’una autoritat superior, es digui Carles Puigdemont, consell de la república, assemblea d’electes o el “sursum corda”, és un greu error que de forma gairebé inexorable restarà autoritat i credibilitat a la nostra màxima institució d’autogovern.

Jo sé que és molt difícil la reflexió que li vull fer ara, i, per tant, li prego que se la prengui com una reflexió que haurem de seguir i fer entre tots.

Tenim un problema en aquest país amb l’espai públic. Tots hem vist com al Regne Unit portar símbols polítics està prohibit enun camp de futbol pels protagonistes de la competició. El Regne Unit és el bressol de la democràcia. Vostè ha dit que vol que el Palau de la Generalitat llueixi un llaç groc, suposo que gran. No creu que hi ha el risc que algú pensi que les institucions només serveixen pels que comparteixen aquell sentiment? (Remor de veus.) És un risc, i ja l’hi dic: prengui-s’ho estrictament com una reflexió que haurem de fer, de forma que prevalgui també el dret a la llibertat d’expressió dels sentiments i la solidaritat que molts poden sentir per companys, amics, familiars o conciutadans que estan patint un determinat procés judicial, però fem la reflexió.

Per exemple, a l’escola: jo, si donés classe cada dia, no portaria el símbol del meu partit com a professor a l’aula; crec que no és bo. I, per tant, hauríem de fer, per manera, de preservar determinats espais que ho han de ser de tots. Aquesta reflexió –que, l’hi dic, prengui-se-la com el que és…–, imagini’s vostè un tribunal d’oposicions per accedir a la funció pública: si algú pensa que li pot anar millor o pitjor en funció de que porti o no un llaç groc, estaríem traint el sentit de la funció pública –dic si algú ho pensés.

I, per tant, és una reflexió que no em sembla sobrera. Hem de fer compatible la lliure expressió de sentiments,i de posicionaments fins i tot polítics, si cal, amb la preservació d’un espai públic que és de tots.

I, per què li dic tot això? Perquè per nosaltres segueix sent molt important, com ja li vam dir dissabte, aquesta noció de respecte. Una societat dividida com la nostra necessita un especial esforç de respecte. I el president de la Generalitat és qui pot fer més o pot fer molt en aquesta direcció. I li vam dir que jutjarem decisions i actuacions concretes, i, per tant, no és que li proposi un reset, que no és el cas, però per nosaltres és molt més important el que faci vostè un cop investit que tot el que hagi fet o dit abans de ser investit, i ho diem avui i ho mantindrem.

Ara, tercera preocupació, li deia. Vostè proposa un diàleg, i va dir… –i no dubtem de la seva sinceritat, en absolut–, vostè deia, en castellà, dissabte, parlant amb Rajoy, diríem indirectament, diu: «¿Hablamos, señor Mariano Rajoy? ¿Nos sentamos, de una vez, juntos, en una misma mesa, su Gobierno y el Gobierno de Cataluña? Nosotros estamos dispuestos a dialogar mañana mismo, sin condiciones, sin vetar nada, con el mismo respeto institucional debido entre gobiernos y la necesidad urgente de reconducir la política a la política, por nosotros no quedará.»

Totalment d’acord, president –futur president. Ara, sense condicions? Segur que no posem per davant la república i el referèndum sobre la independència? Això ho sap la CUP? Un diàleg sense condicions vol dir això, sense condicions. Però el respecte a la llei i als mecanismes i majories necessaris per canviar-la és imprescindible.

Dèiem coses a negociar possibles. N’hi ha moltes. Li’n faig un petit tast. Les quaranta-sis demandes plantejades pel president Puigdemont, que si deixem el referèndum a part queden en quaranta-cinc. El desenvolupament de l’Estatut, la recuperació d’elements erosionats per la sentència a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques. El finançament –després en parlaré una mica més. La inversió estatal en infraestructures estratègiques. Temes relatius a la llengua catalana, els símbols i la cultura. Temes relatius a la capitalitat de Barcelona. La reforma constitucional federal.

Li vaig preguntar si estaria disposat a complir amb el que nosaltres creiem que és la seva obligació de defensar els interessos de Catalunya en la negociació del finançament, i no vaig obtenir resposta. Vostè sabrà. Però, des del nostre punt de vista, sobre el finançament hi ha moltes coses a parlar en el camí cap a un pacte fiscal federal. Un increment de recursos, un sistema equitatiu sense discriminacions, la garantia de l’aplicació del principi d’ordinalitat en els recursos finals, la convergència entre els règims foral i comú, més coresponsabilitat fiscal, el consorci tributari entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal d’Administració Tributària, recollida a l’Estatut, més simplicitat i transparència, la retirada del FLA, l’alleujament i la reestructuració del deute, i la negociació també del sistema fiscal.

Senyor candidat, vostè podria esvair alguns o tots aquests dubtes. Potser no ho farà perquè amb la resposta global i tot això moltes coses es perden, i perquè després, depèn de què digués, si és que vostè ho compartís, podria perdre algun suport, i, per tant, segurament no és el dia. Potser tampoc comparteix, i hi té tot el dret, el nostre plantejament de fons.

Nosaltres volíem investidura i govern, però potser de forma ingènua també volíem nova etapa. No sembla –dic «no sembla»– que els que ens proposa sigui això: eleccions en uns mesos, probablement molta gesticulació, i probablement algun gest de desobediència, a ser possible sense conseqüències. Li he de dir –i el català que faré servir ara potser no és del tot curós– «al tanto» –«al tanto»–, perquè de vegades un acaba tan lligat al que va dient que acaba cometent errors fatals. I recordo el 27 d’octubre, aquí mateix.

I si vas dient, vas dient, vas dient, vas dient…, el teu marge es va estrenyent, estrenyent, estrenyent…, i finalment, allò…, estàvem al caire del precipici i vam decidir fer un pas endavant.

Doncs, jo crec que no és el que espera ni mereix el nostre país ni la nostra societat. Si aquest fos el camí, la màxima perjudicada seria la societat catalana, i també, crec, seria un plantejament que no faria avançar el seu projecte ni tampoc serviria els interessos d’aquells i aquelles que esperen judici. Tant de bo que no sigui així; tant de bo m’equivoqui, o, encara millor, tant de bo vostès fossin capaços d’anar rectificant el rumb, cosa amb la que els acompanyaríem.

Tant de bo tinguem estabilitat política, normalitat institucional, impuls a la recuperació econòmica, impuls a les polítiques socials i inici d’un diàleg i una negociació amb les institucions de l’Estat. Sé que la composició concreta del Govern no depèn gaire… –bé, potser sí, perquè després d’escoltar en Sabrià… però, en fi…–, pensava que no depenia gaire de vostè; però, en tot cas, serà el seu Govern, vostè el presidirà. Serà el primer signe clar, aquesta composició concreta, sobre si es vol avançar cap a la distensió o es vol mantenir o incrementar la confrontació. Vostè –vostès–, i tots, ens hi juguem molt.

Senyor president –i acabo–, sabem…, vostès saben, per a què poden comptar amb nosaltres i per a què no; ho dic perquè aquí, com ja fa temps que fem de la vida, sabem en què podem col·laborar i en quines coses no. Però sí que l’hi he de dir: la iniciativa i la responsabilitat seran, a partir de la votació, si la guanya, seves.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

(Aplaudiments.)

RÈPLICA

Gràcies, senyor president.

Intentaré ser breu però no deixar-me res. Es queixa el candidat, i potser té raó, que les seves propostes no han merescut gran atenció en el conjunt del debat. Però jo li he donat l’explicació. Són propostes que venim escoltant des de l’any 2012, que porten anys dient que es faran i no s’han fet, i vostè s’ha donat una expectativa de vida de govern de cinc mesos. És potser per això que no li hem atribuït la importància que devíem.

No m’ha resolt algunes de les preguntes, hi té tot el dret, però n’hi ha alguna que jo crec que té cert interès, que és el tema de què farem amb el finançament. Perquè jo ja sé que volem el pa sencer, però mentrestant, què anirem fent? Perquè si només tindrem el pa sencer el dia que arribi la república ideal, doncs, mentrestant, alguna cosa haurem de fer, i, per tant, haurem de negociar. I aquí recordem que… Jo tinc declaracions ben recents del conseller Mas-Colell, que tothom li atribueix una certa autoritat, i diu: «Aproximadament Catalunya paga impostos amb proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població.» Si és així, el marge de discussió serà petit; però l’haurem de fer, en tot cas.

Vostè diu: «Això acabarà amb república.» Jo crec que això comença sense República, i acabarà, en el millor dels casos, sense República.

Però vull agafar-me a les coses en les que ha dit que coincidim: 7 milions i mig de catalans –7 milions i mig. I no en parlem més.

Dos. La ironia de la cabra. Jo sabia que hi havia la migdiada de la cabra, “la siesta de la cabra”; la ironia de la cabra no la coneixia. Miri, la ironia és molt bona, i jo la gasto, també. Però, cregui’m, quan hi ha una acumulació d’afirmacions, escrits, com els seus, algun comentari addicional, jo, de vostè, l’hauria fet, perquè l’hemeroteca és llarga.

Després deia: Temes de llaç groc: parlin amb el senyor Guardiola.

Temes de referèndum. Miri, el Govern escocès mai es va plantejar saltar-se la llei. És una bona guia de conducta. (Aplaudiments.)

Després, diu: «L’únic a qui dec obediència és al poble de Catalunya.» Jo, igual. Ara, si jo tinc poder l’exerceixo segons el que diu l’Estatut: «Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.» Aquest és l’article 2.4 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Si no es fa cas d’això, en nom del poble es fan disbarats, es cometen grans errors i el terrabastall el podem pagar entre tots. I, per tant, seria important saber si el president de la Generalitat, que ho serà entre altres coses perquè hi ha hagut la veu del poble el 21 de desembre, també es conduirà d’acord amb les lleis del país, que són les que donen legitimitat a la institució que encarna.

I, per últim, els agrada molt aquesta expressió, i, per tant, segurament arribo tard perquè la canviïn. Però, escolti’m, hem escoltat «els carrers seran sempre nostres», «l’escola serà sempre nostra», fins i tot «el Palau serà sempre nostre». Pensin que convindria que aquest «nostre» sigui una mica inclusiu. Els carrers, les escoles i el Palau que ho siguin de tots els catalans.

Moltes gràcies.