Intervenció en el Fòrum Europa-Tribuna Catalunya
  • Blog
  • Posted

Intervenció en el Fòrum Europa-Tribuna Catalunya

Vull començar per agrair els organitzadors la seva amable invitació i al patrocinador, Assistència Sanitària, el suport imprescindible perquè activitats com aquesta puguin desenvolupar-se i promoguin el debat dels diversos projectes polítics que s’ofereixen a la nostra societat i una possibilitat ben enriquidora d’un col·loqui obert.

Moltes gràcies, Meritxell Batet, moltes gràcies presidenta del Congrés dels Diputats, per les teves paraules. Aprofito per agrair la teva feina, les teves conviccions i el teu compromís. I aprofito per cridar l’atenció del fet que considero no hem atorgat, tots plegats, la importància que ha tingut la decisió de Pedro Sánchez de promoure a la presidència del Congrés i del Senat dos catalans federalistes, mostrant així el seu compromís amb Catalunya i la necessitat que Catalunya tingui el pes que li correspon en el context espanyol. És un doble missatge, als catalans oferint-nos protagonisme en la política espanyola, i al conjunt dels espanyols sobre la necessitat d’afavorir que els catalans se sentin part del projecte comú de l’Espanya de tots.

Agraeixo també la nombrosa assistència i, particularment, la presència de José Montilla, president de la Generalitat, Manuel Cruz, president del Senat, Teresa Cunillera, delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, Javier Pacheco, secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya, María Recuero, secretària general de la Unió Sindical Obrera de Catalunya, Josep Sánchez Llibre, president del Foment del Treball Nacional, Josep González, president de PIMEC, Lluís Franco, president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, Isaías Táboas, president de RENFE, Angel Simón, president del grup AGBAR, Pau Relat, president de la Fira de Barcelona, Fernando Sánchez Costa, president de Societat Civil Catalana, Susana Segovia, portaveu del grup parlamentari Catalunya en Comú-Podem, Josep Maria Forné, diputat de Junts per Catalunya, Daniel Serrano, diputat del Partit Popular de Catalunya i de tants i tantes companys i companyes del PSC, de Ramon Espadaler, Germà Gordó, Lluís Recoder, i tants amics i amigues que han de contribuir a retornar a la normalitat la política catalana.

Tenim molts temes sobre la taula i no voldria deixar-me’n cap de rellevant. Demano per endavant disculpes si plantejo massa esquemàticament alguna de les qüestions en benefici de tractar el màxim possible de temes en una conferència que ha de tenir una durada raonable per permetre el posterior debat.

  1. Eleccions el 10 de novembre

Per què ens hem vist obligats a repetir les eleccions? Perquè partits que són incapaços d’oferir una alternativa al govern presidit per Pedro Sánchez sí són capaços de bloquejar una investidura. I perquè l’única possibilitat d’investidura, que era acceptar les condicions de Pablo Iglesias, no proporcionava el govern sòlid, estable i coherent que Catalunya i Espanya necessiten en aquests moments d’incertesa. Només cal pensar en les discrepàncies sobre un tema d’Estat tan rellevant com la qüestió territorial.

Certament repetir eleccions és arriscat, però encara era més arriscat formar un govern que no donés prou garanties d’estabilitat i coherència davant reptes tan importants com els del refredament econòmic, el Brexit, la necessitat d’enfortir la Unió Europea o l’escenari polític català post-sentència.

Només el vot socialista garanteix el govern progressista i estable que necessitem. Hem de fer inviable un nou bloqueig concentrant el vot. El nostre objectiu no pot ser altre que guanyar bé les eleccions en el conjunt d’Espanya i esdevenir la primera força política a Catalunya.

No em cansaré de repetir que el sistema electoral és a una sola volta. I que d’alguna manera el 10 de novembre tenim la segona volta del 28 d’abril. Cal concentrar el vot per assegurar el resultat. Cal concentrar el vot per assegurar un govern fort.

Les enquestes són força encoratjadores, però el que compta són els vots a l’urna el 10 de novembre. Està bé tenir bones enquestes però el que compta és el que compta: els vots a les urnes. I en aquest sentit cal combatre el desànim i l’abstenció.

Volem vertebrar un bloc progressista, reformista i dialogant, d’una esquerra majoritària i de govern.

Sí, ara Govern. Ara, Espanya. Aquesta és la prioritat, no podem distreure’ns.

Ara, ocupació digna, estable i de qualitat.

Ara, posar-nos al capdavant de la revolució digital.

Ara, posar-nos en primer línia de la transició ecològica i de la lluita contra el canvi climàtic.

Ara, posar-nos al capdavant de la lluita per la igualtat real i efectiva d’homes i dones.

Ara, impulsar nous drets.

Ara, més justícia social.

Ara, més dinamisme econòmic.

Ara, més que mai, ara, una Espanya cohesionada en una Europa unida.

Ara, educació, recerca, universitats, innovació.

Ara, sanitat pública de qualitat.

Ara, serveis públics i infraestructures al servei del progrés econòmic i de la justícia social.

Ara, lluitar contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social.

Ara, lluitar contra els desequilibris territorials.

Temps tindrem per desgranar propostes i adquirir compromisos fins el dia de les eleccions.

  1. Política catalana

Es fa de vegades difícil mantenir un discurs que no caigui ni en una visió negativa ni tampoc en una visió angelical. No s’han d’exagerar els riscos però tampoc hem de minimitzar-los.

A Catalunya tenim un mal govern. Un govern desorientat, dividit i en fallida. Un govern que gesticula molt per amagar la seva profunda impotència.

Un govern desorientat perquè no sap on va. No ha estat encara capaç de fer balanç del fracàs del procés ni ha sabut reformular la seva estratègia. No han renunciat explícitament a la unilateralitat ni a la il·legalitat. Constantment fa referència a una República inexistent i predica una desobediència que, afortunadament, no practica. Desobediència institucional, diuen. Potser renunciaran a sous i cotxes oficials. No sé.

Un govern dividit, per la competència ferotge entre els dos socis que l’integren. De fet, ERC parla constantment de la necessitat de formar un altre govern, un govern que anomenen “govern de concentració sobiranista”. Si un dels socis diu dia sí dia també que cal un altre govern, o que cal convocar eleccions com més aviat millor, la divisió està servida. I vol dir també que es fa un balanç negatiu de la gestió del govern.

Són molts els arguments que expliquen aquest fracàs del govern. N’hem parlat extensament al Parlament. Amb el govern que tenim l’economia productiva no rep prou impuls, les desigualtats socials i els desequilibris socials augmenten, no s’aborda el canvi climàtic i es deterioren els serveis públics. Recordo algunes de les nostres principals crítiques:

EN EDUCACIÓ

  • Cap finançament per a les escoles bressol municipals. A més, hi ha una sentència ferma que dona la raó als ajuntaments que han hagut d’assumir aquest servei i obliga a la Generalitat a fer el pagament de les partides destinades al foment i al funcionament de les llars d’infants municipals que no s’han retornat als ajuntaments des de 2012.
  • Cap compromís amb l’escola inclusiva i amb els alumnes amb necessitats educatives especials.
  • Encara esperem el Decret del servei de menjador escolar.
  • Preinscripció escolar. Un any més, es continua amb els problemes de planificació que ha provocat la manca de places públiques de proximitat en molts municipis per al curs 2019-2020. També hi ha saturació als instituts per la manca de places públiques a l’ESO.
  • Manca de compromís amb la formació professional.

EN INFÀNCIA

  • Manca de desplegament de la llei d’infància.
  • Menors estrangers no acompanyats. Hi ha una mala gestió per part de la Generalitat, obrint centres d’acollida sense comunicar-ho als ajuntaments afectats i sense reunir les condicions òptimes per a l’acollida i el treball social posterior. El Govern té un deute pendent de 48 milions d’euros amb les entitats socials que gestionen els centres d’acollida i la seva situació és insostenible.

EN SALUT

  • Augment de les llistes d’espera sense cap mesura per revertir la situació.

EN RENDA GARANTIDA

  • Fracàs en el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. Un any i mig després de la seva posada en marxa encara no tenim reglament de la Llei.

EN GENT GRAN I DEPENDÈNCIA

  • L’any 2017 el Govern es va comprometre a presentar un avantprojecte de llei de la gent gran i encara no ho ha fet.
  • La gent gran ha de poder accedir a una plaça de residència a prop de casa seva, és per això que és necessari un increment de les prestacions vinculades a residència i un increment de les places.
  • A més, s’ha de garantir una bona atenció de les persones que hi ha a les residències. Actualment s’han denunciat problemes en la gestió de diferents residències on el menjar no és el correcte, no es compleixen les ràtios i els serveis mèdics i sanitaris no són els adequats.
  • Catalunya lidera la llista d’espera de persones que tenen dret a una prestació per dependència.

EN SUPORT ALS EMPLEATS PÚBLICS

  • Metges, infermeres, bombers, mossos i mestres estan al límit. Falta personal, els salaris són baixos, manca de manteniment en les instal·lacions, en els vehicles i en els uniformes dels professionals. Els professionals estan fent un sobreesforç per donar el millor servei a les persones sense rebre el suport necessari per part del Govern de la Generalitat.

EN HABITATGE

  • L’accés a l’habitatge és un dels principals problemes de la nostra societat, el Govern es va comprometre a desenvolupar un Pla de xoc per incrementar el parc públic d’habitatge, i un any després encara no en sabem res.

EN FISCALITAT

  • El Govern ha renunciat a fer un reforma fiscal per comptar amb un model més just i progressiu, on pagui més qui més té.
  • També cal destacar l’incompliment de la promesa de crear un Nou Pla de prevenció i reducció del frau fiscal.

EN MOBILITAT

  • La T- Mobilitat que havia d’entrar en funcionament aquest any, i el Govern ja ha anunciat un nou retràs fins al 2021 per la seva implantació.

EN UNIVERSITATS

  • El Govern havia promès rebaixar el 30% de les taxes universitàries i augmentar el finançament de les universitats, tal com ha aprovat repetidament el Parlament de Catalunya, però continua incomplint les seves promeses.

EN TURISME

  • El Turisme és un dels motors de la nostra economia, però pel govern no mereix ni l’aprovació del Decret que ha de desenvolupar el Reglament de Turisme que està pendent des de 2016.

EN MEDI AMBIENT

  • El govern ha declarat l’emergència climàtica però ha estat incapaç de delimitar i planificar les zones de baixa emissió o les zones urbanes d’atmosfera protegida tal com es va comprometre.
  • En els darrers 7 anys no s’ha incorporat en els sistema energètic cap nou Megawatt produït per energies renovables.

Mireu si la fallida del govern és important que aquest any van renunciar a presentar un projecte de pressupostos al Parlament.

Saben què és el que més em preocupa? Doncs que mentre ens mirem obsessivament el melic, no ens centrem en els grans problemes actuals: la feblesa d’Europa, la lluita comercial entre els Estats Units i la Xina, la pèrdua de posicions europees en sectors sensibles com la intel·ligència artificial i en general la indústria tecnològica, el potencial desestabilitzador d’alguns conflictes com la guerra no declarada entre l’Iran i l’Arabia saudita, el repte demogràfic, l’impacte de l’escalfament global arreu però més concretament a l’Africa i les conseqüències de tot ordre sobre Europa, etc.

I aquí discutint sobre com desobeir…

Però també em preocupa que perdem de vista problemes concrets com la nostra situació econòmica i social, sobre com apuntalar el sistema públic de pensions, sobre com crear ocupació tenint en compte que encara avui tenim menys persones ocupades que fa deu anys. O com, malgrat alguns augments salarials, encara no es recupera el poder adquisitiu que teníem el 2008. I a Catalunya aquesta pèrdua és superior a la de la resta de Comunitats Autònomes a causa d’un increment més elevat dels preus de consum, dels preus de l’habitatge i d’un increment salarial més ajustat. La recuperació econòmica és parcial, i asimètrica. Està minvant la qualitat del treball, amb increments de la temporalitat i la parcialitat. Augmenten les taxes de pobresa i d’exclusió social. Seguim estant per sota de la mitjana europea en termes de productivitat, i també en termes de despesa en Recerca i Desenvolupament respecte del PIB. La inversió de les administracions i de les empreses estan en nivells mínims. I la política industrial no pren la importància que mereix.

I aquí discutint com desobeir…

I si el govern suspèn, el president encara té pitjor nota.

Ell mateix ho ha reconegut amb una sinceritat poc freqüent en una intervenció aquest estiu a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. El president Torra va dir literalment: “No soc president per gestionar una autonomia”.

Certament, no és president per gestionar una autonomia. Potser voldria ser el President de la República Catalana, però no és el president que convé a la Generalitat de Catalunya.

Pot ser aquí rau una de les raons del seu fracàs, perquè o és el president capaç de gestionar l’autonomia definida per la Constitució i l’Estatut, o no sabem què és. El president Torra va rebre la confiança majoritària de la Cambra precisament per desplegar les seves funcions en un determinat marc legal. És president per gestionar un pressupost d’uns 40.000 milions d’euros, per dirigir una administració d’uns 250.000 treballadors públics, 18.000 dels quals són mossos d’esquadra.

Si el president Torra no es veu amb cor de presidir una Comunitat Autònoma, perquè voldria ser una altra cosa, doncs el que millor pot fer és deixar pas a algú que sí s’hi vegi amb cor.

Ell podrà dir que aspira a una altra cosa. Hi té tot el dret. Però per arribar a aquesta altra cosa, haurà de reformar el nostre marc legal, el nostre marc institucional, d’acord amb les majories i els instruments parlamentaris que estableixen la Constitució i l’Estatut. I no de cap altra manera. No hi ha cap drecera.

La intervenció del president Torra a la Universitat Catalana d’Estiu contenia altres afirmacions i compromisos rellevants que al nostre entendre expliquen per què les coses no van bé i també expliquen el perquè no podem compartir els seus objectius.

Deia el president Torra: “Tan sols ens queda la confrontació democràtica i pacífica en defensa de la llibertat, els drets civils i polítics i el dret d’autodeterminació”. Nosaltres discrepem frontalment d’aquesta concepció. No sols perquè no creiem en una confrontació amb la resta d’Espanya, sinó perquè, sobretot, perquè volem evitar una confrontació entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Ho he dit sovint. La nostra prioritat és trobar un acord entre catalans. Només des d’un ampli acord entre catalans podrem tenir la força suficient per assolir un acord sòlid amb la resta dels espanyols.

I no em cansaré de dir-ho. Ens equivoquem cercant un conflicte extern quan no tenim resolt encara un debat intern.

Xifres del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de juliol d’enguany: un 7,8% dels catalans creuen que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 27% creu que hauria de ser una Comunitat Autònoma, un 24,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat dins una Espanya federal, un 34,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent, el 4,6% no ho sap i l’1,6% no contesta.

També són significatives les respostes a la pregunta binària sobre la independència: mentre un 44% voldria que Catalunya fos un Estat independent, un 48,3% diu que no ho voldria.

I la dada més rellevant des del meu punt de vista, només un 9,1% dels catalans defensa una política unilateral per part del govern de Catalunya.

La confrontació en els termes que la planteja el president Torra només té el suport del 9,1% dels catalans. És temerari prendre com a full de ruta un plantejament amb un suport tan petit.

El president Torra deia també a Prada que el moviment independentista ha d’estar determinat a l’escrupolós compliment dels drets humans per sobre de les lleis injustes, i proposava “desobeir lleis injustes, obeir la pròpia sobirania”.

Doncs bé, qui decideix que una llei és injusta? Ell? Jo? El govern? Una majoria del Parlament? Els lletrats de la Cambra? El Consell de Garanties Estatutàries? O el Tribunal Constitucional?

Potser cal recordar la decisió [75147/17] del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el recurs presentat per Carme Forcadell i 75 diputats més, on es declara que una majoria del Parlament de Catalunya no té dret a desobeir la Constitució ni les sentències del Tribunal Constitucional.

Permeteu-me que porti a l’extrem la idea del president Torra: si una llei no m’agrada, només cal que la qualifiqui d’injusta per tal de poder dir que no vull complir-la. Imaginem que aquest criteri l’apliquessin els restauradors a la normativa sobre terrasses. O els conductors al codi de la circulació…

Nosaltres som de l’escola del prestigiós jurista italià Piero Calamandrei, antifeixista i pare de la Constitució italiana de 1948, que afirma rotund: “La legalitat és condició de llibertat. Sense certesa del dret no pot existir llibertat política”.

Il·legalitat i desobediència no porten enlloc. Millor dit, ens tornarien a portar al desastre. I per això malfiem d’expressions del tipus “ho tornarem a fer”. Perquè depèn de què tornem a fer, tornarem a prendre mal.

La confrontació no és el camí. Ni tampoc dir als sectors més radicals que apretin, com ho va fer el president Torra. Una mala interpretació de l’ “apreteu” pot servir per justificar l’injustificable. Qualsevol circumstància, qualsevol debat és bo per traçar una línia clara entre projectes legítims i qualsevol forma de violència.

Aprofito per tornar-ho a dir: cal que ningú pugui realitzar o planificar cap tipus d’acció violenta en nom de cap ideal, el que sigui. Cap persona que pretengui planificar o realitzar accions violentes ha de trobar cap mena d’escalf en cap responsable polític. Presumpció d’innocència i actuació policial i judicial no són contradictòries. I sempre demanem que es persegueixi el delicte, però també que s’eviti la comissió de delictes.

Soc ben conscient que la sentència del Tribunal Suprem pot ser controvertida, com ho ha estat el propi judici i la llarga presó preventiva. Potser molts catalans i catalanes no compartiran el contingut de la sentència. Respecto la seva opinió i els seus sentiments. Però els dic que en democràcia les sentències poden ser objecte de crítica però no de desobediència. I si les persones no poden desobeir una sentència encara menys poden desobeir-la les institucions, que emanen de la llei i tenen com a primera obligació complir-la i fer-la complir.

I avanço quina serà la nostra resposta a la sentència, sigui quina sigui.

  1. Cal acatar la Sentència. Vivim en un Estat de dret amb separació de poders, i l’actuació del poder judicial es desenvolupa des del respecte als drets i llibertats emparats per la Constitució, amb les màximes garanties i total transparència.
  2. Totes les sentències són opinables, i la llibertat d’expressió i els drets de reunió i manifestació emparen l’expressió pública d’aquestes opinions. La lliure expressió de qualsevol opinió ha de produir-se amb el civisme, la tolerància i el respecte que han de caracteritzar la societat catalana.
  3. Pel degut respecte a la separació de poders, rebutgem qualsevol intent d’enfrontar la legitimitat de les resolucions judicials amb el caràcter representatiu de les institucions, que han de representar-nos a tots i, per tant, a les diferents opinions que conviuen en la nostra societat.
  4. La sentència del Tribunal Suprem es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans.
  5. Creiem profundament erroni i irresponsable generar falses expectatives sobre una amnistia que no es correspon a la realitat política i legal del nostre país.
  6. Els i les socialistes catalans ens esforçarem per tal que, sigui quina sigui la Sentència dictada pel Tribunal Suprem, es pugui retornar com més aviat millor a la política per cercar solucions a un problema que és de naturalesa eminentment política.

Vàrem alertar en el passat dels riscos de situar les institucions al marge de la legalitat. I ho tornem a fer. No volem cridar al mal temps, però tampoc podem deixar d’advertir d’unes conseqüències que desgraciadament d’una o altra manera ja hem patit. I no volem tornar-hi a passar.

La confrontació no és el camí. Com no ho és la divisió dels catalans. En el discurs del president Torra, quan parla d’unitat es refereix sempre a la unitat independentista. Recordo novament el seu discurs a Prada: “Cal que les famílies de l’independentisme ens posem d’acord per desbloquejar la situació, establir aquesta agenda de ruptura democràtica i donar l’estabilitat al Govern i a la majoria parlamentària per poder encarar aquest tram cap a fer realitat la República. En aquest sentit, i com demana la CUP, estem d’acord que cal tenir un pressupost que sigui el motor del canvi republicà”.

Abans de l’estiu jo li oferia un diàleg sobre els pressupostos. Havent escoltat la seva resposta, vostès comprendran que amb nosaltres per segons què no s’hi pot comptar.

Ara bé, el govern ha de fer la seva feina, cosa que no va fer en aquest exercici. Cal que el govern aprovi el projecte de pressupostos i que el porti al Parlament.

Quan es va obrir un espai de diàleg convocat pel president de la Generalitat, a instàncies del Parlament, a proposta del grup Socialistes-Units per Avançar, proposàvem sis línies de treball que segueixen essent, en la nostra opinió, les més adequades.

  • Assegurar la convivència, el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.
  • Garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, fins que no hi hagi el necessari consens per reformar-lo a través dels mecanismes i les majories establerts.
  • Desbloquejar les institucions, evitar erosionar-les creant organismes paral·lels i refer consensos.
  • Prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social.
  • Obrir el debat sobre la millor manera d’enfortir l’autogovern i millorar el finançament, i sobre els procediments per acreditar un suport ciutadà majoritari a l’acord al qual s’arribi.
  • Aprofundir en el diàleg amb el govern d’Espanya per avançar en la resolució de problemes pendents.

Si és per això, es podrà comptar amb nosaltres, si és per la confrontació i l’autodeterminació, no.

Per cert, el renovat entusiasme pel dret a l’autodeterminació no lliga amb l’escepticisme amb el que el Consell Assessor per a la Transició Nacional abordava la qüestió.

Cal recordar els 18 volums produïts pel Consell Assessor per a la Transició Nacional.

En el primer dels 18 informes, el Consell Assessor per a la Transició Nacional afirmava rotund: “Principi democràtic, dret d’autodeterminació dels pobles i principi de protecció de les minories nacionals” no són justiciables en el sentit de poder-se fer valdre davant institucions judicials internacionals o europees per tal de declarar, si fos el cas, l’existència d’obligacions jurídiques vinculants per a l’Estat espanyol o altres Estats o organitzacions internacionals”.

L’Informe afegia: “Els tres ‘drets i principis’ esmentats estan recollits en els instruments legals i en la jurisprudència més com a valors i principis que no pas com a drets en sentit estricte”.

I l’Informe acabava reblant el clau: “Ni en l’àmbit europeu ni en l’internacional es preveuen procediments que permetin canalitzar hipotètiques demandes basades en aquests principis. (…) La Generalitat trobaria problemes de legitimació per plantejar demandes judicials”.

Ho deixo dit perquè novament em sembla que s’estan generant falses expectatives que només poden comportar enormes frustracions. No hi haurà autodeterminació. Com no hi pot haver amnistia.

Vull esdevenir president de la Generalitat per fer honor a dos compromisos: no dividir més els catalans i no mentir per tal de no aixecar falses expectatives.

Ofereixo respecte, respecte a les persones, les idees, les institucions i la llei.

Ofereixo reconciliació i concòrdia, per recosir la societat catalana, per evitar divisions i fractures, per unir els catalans i les catalanes en objectius compartits de progrés.

Ofereixo diàleg, negociació i pacte, com a camí per abordar els problemes de fons. Un diàleg, una negociació i un pacte que s’han de produir en el marc de les institucions i des d’un profund respecte a la legalitat.

Ofereixo reformes a través dels instruments i majories que assenyalen les pròpies lleis. Reformes per millorar el nostre entramat institucional, per enfortir l’autogovern, millorar el finançament i guanyar major presència en la presa de decisions polítiques a nivell de l’Estat.

Ofereixo, sobretot, bon govern. El bon govern que el país necessita. Un bon govern capaç d’utilitzar amb eficàcia els recursos dels que disposem, els 40.000 M€ de pressupost, els 250.000 empleats públics, d’entre els quals 18.000 mossos d’esquadra. Un bon govern capaç d’impulsar el progrés econòmic, la creació d’ocupació, les polítiques socials, la qualitat dels serveis públics, la lluita contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social, l’equilibri territorial, la transició ecològica i energètica, la millora de l’autogovern i el finançament, la reivindicació de més i millors eines per construir un futur millor, la participació més activa i eficaç en la definició de les polítiques de l’Estat, la incidència en les polítiques europees, i el compromís amb els sectors més desafavorits.

Catalunya necessita un bon govern, un govern capaç de sortir de l’atzucac en el que ens ha ficat el procés independentista, un govern capaç d’impulsar el diàleg entre els catalans, i el diàleg, la negociació i el pacte amb el conjunt dels espanyols.

Un govern que pensi en el conjunt dels catalans, capaç de superar la divisió, la crispació i el conflicte que ens impedeixen avançar.

Un govern que no és el govern que tenim. Un govern ben diferent.

Sí, em proposo fer una Catalunya millor en una Espanya diferent. Aquest segueix essent el meu objectiu.

Un objectiu que respon a les meves conviccions democràtiques, catalanistes i federalistes.

Un objectiu que en la meva opinió, és el que millor defensa els interessos de Catalunya i del conjunt dels catalans i les catalanes.

No podem perdre més temps i energies. No podem perdre més oportunitats.

Com més aviat canviem de direcció, millor per tots.

Moltes gràcies.

Miquel Iceta

  • Biografía
  • Galería fotográfica
  • Diario
  • Archivo digital
  • Poesía japonesa
  • Issuu
  • Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.
×