BLOG

Debat sobre l’article 155

Parlament de Catalunya, 26 d’octubre de 2017

Senyora Forcadell. Senyor president.

Avui vostè ha dubtat i potser encara dubta. I vull felicitar-lo per la valentia de dubtar. Només vostè pot prendre una decisió transcendent. I ha de calibrar, i només pot fer-ho vostè, quina opció és la millor.

Vostè té la clau per acabar la legislatura d’una determinada manera que preservi les institucions d’autogovern que són de tots. Vostè ha de pensar si acabar aquesta legislatura amb una declaració d’independència ens les actuals circumstàncies no seria altament perjudicial per a Catalunya. Vostè ha de pensar si desactivar el 155 és el millor que es pot fer.

I, per tant, vull reconèixer-li la valentia de dubtar, de dubtar entre convicció i responsabilitat, entre el confort dels partidaris i la millor defensa dels interessos de tots.

Sóc conscient, o crec ser-ho, de la solitud, la incertesa, i les pressions de tota mena que està patint. I precisament per això vull fer-li aquest reconeixement abans d’iniciar una intervenció que en alguns moments pot ser dura, però que no voldria en cap cas que fos injusta.

No ho podem saber del tot, però aquest podria ser el darrer ple de la legislatura i, per tant, abans d’entrar en matèria volia fer alguns comentaris sobre el balanç de la tasca del govern.

Amb la mà al cor, des del nostre punt de vista i amb nostre respecte. Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut.

Van començar malament. El candidat a la presidència anava amagat en el quart lloc de la candidatura per Barcelona. La CUP es va negar a investir-lo com a president, i tenia tot el dret a fer-ho. I, llavors, vostè, de carambola, va esdevenir president, i era el tercer a la llista per Girona.

Van dir que les eleccions eren plebiscitàries però molts pocs de vostès, jo només en recordo un, van gosar admetre que havien perdut el plebiscit en els termes en què vostès mateixos l’havien plantejat. I perdut el plebiscit mantenir l’objectiu que s’havien proposat era impossible. En negar-se a acceptar que no tenien prou suport per fer el que s’havien compromès a fer varen cometre l’error que ha marcat la legislatura.

I amb aquests inicis el fracàs era previsible.

Tenim avui una societat més dividida, una economia afeblida i un país més aïllat internacionalment.

Tot plegat a causa d’un objectiu legítim però equivocat i una estratègia també equivocada.

Objectiu i estratègia continguts en aquella resolució del 9 de novembre de 2015, que ja va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, en un dels molts episodis fracassats de la legislatura.

El que comença tan malament és impossible que acabi bé.

Hem acabat anomenant estructures d’Estat el que són instruments d’administració i de govern, pensant que un nom més solemne donaria més prestància. Hem celebrat tantes jornades històriques que ja n’hem perdut el compte. I som on érem. Perdó, ara mateix estem a punt de caure al precipici.

Per no saber vostès no saben si han declarat o no la independència. Si ho faran avui o demà. Si ho faran votant o cantant. A l’hemicicle o a l’auditori. Si ho faran de debò o que només ho sembli. Sabem que tenen el text preparat, net i polit. Fins i tot signat per setanta-dos membres de la Cambra.

Però com tot el que han fet vostès en aquesta legislatura, agafat amb pinces, fet de pressa i corrents, mal pensat, pitjor executat i mal acabat.

Semblen haver oblidat aquell antic eslògan que deia “la feina mal feta no té futur”. I també han oblidat que la feina ben feta no té fronteres, perquè vostès estan obsedits en crear-ne una de nova de frontera. Gravíssim error.

Cap àmbit de govern ha suposat cap innovació o cap avenç tangible. Potser ho serà, i així ho esperem, la renda garantida de ciutadania. Però res més.

El procés ha absorbit temps i energies, ha malbaratat recursos i no ens ha fet avançar ni un mil·límetre ni com a país ni com a societat.

I el país, i tots nosaltres, senyor president, fem cara d’esgotats.

Tant que ens agradava llegir premsa estrangera parlant bé de Catalunya, i ara abaixem els ulls per no haver de llegir editorials de Le Monde o del Wall Street Journal que ens avergonyeixen.

Sé que alguns ja estaran pensant que m’han de retreure que no faci crítiques al govern del PP. Però és que el nostre país no millorarà en res si no som capaços de fer primer el nostre propi examen de consciència. Els pecats del PP, com tothom sap, no tenen perdó de Déu. Però nosaltres hem de centrar-nos en el que és la nostra responsabilitat.

Tenim un gran país, però hem tingut un pèssim govern.

I això es paga. Un pèssim govern que es va equivocar en la tria de prioritats, que ha estat incapaç de corregir errors que resultaven del tot evidents, que cercava el xoc de trens fins que l’ha trobat, deixant d’obtenir millores i resultats concrets que tant haguessin pogut beneficiar la ciutadania.

President, jo li demano que compleixi almenys una de les seves promeses electorals. Van dir que només s’hi estarien divuit mesos. Ja han passat amb escreix. Convoqui, doncs, les eleccions i que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin triar un altre rumb i un altre equip.

Però, certament, avui hem vingut a parlar de la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aquell article que ha de permetre obligar a una Comunitat Autònoma a retornar a la legalitat quan de forma conscient o inconscient l’ha vulnerat. I pel que fa al nostre cas, sortir de la legalitat ha estat una actuació premeditada. De fet, la resolució del 9 de novembre de 2015 així ens ho indicava.

I vostès avui volen que parlem de les conseqüències d’aquest article. Però voldrien que oblidéssim les causes.

I jo no penso fer-ho.

Saben perfectament perquè existeix avui el risc que s’apliqui l’article 155.

L’origen no és altre que l’aprovació els dies 6 i 7 de setembre de la llei del referèndum d’autodeterminació i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Dues lleis aprovades de pressa i corrents, vulnerant el reglament de la Cambra, trepitjant els drets de l’oposició, liquidant l’Estatut d’Autonomia, incomplint la Constitució i desobeint el Tribunal Constitucional.

Ho van dir els lletrats de la Cambra. Avui sembla que se’ls tornin a escoltar perquè han fet un dictamen molt crític sobre el contingut de la proposta concreta d’aplicació de l’article 155 que el govern del Partit Popular ha fet per tal que el Senat l’autoritzi.

Ja m’hagués agradat a mi que haguessin fet cas dels lletrats en aquell ple de trist memòria. Ara tot són facilitats per accedir a l’informe sobre el 155, llavors tot eren dificultats per conèixer el criteri dels lletrats sobre l’abús que vostès van perpetrar. Tampoc van voler conèixer el parer del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre les dues lleis. I el Consell de Garanties davant d’aquesta vulneració del reglament de la Cambra i davant de l’atropellament dels drets de l’oposició, ens va assenyalar el camí de recórrer al Tribunal Constitucional. També ho ha fet el Síndic de Greuges en resposta a un escrit sobre aquesta qüestió que li hem adreçat.

Mai hagués pensat que els meus drets com a diputat estarien millor defensats per una institució d’àmbit estatal que no pas per les pròpies institucions catalanes.

Vostès van aprovar dues lleis que sabien perfectament que escapaven a les competències d’aquest Parlament.

I, per cert, van liquidar l’Estatut amb 72 vots, quan per reformar-lo en calen 90. Que també és la manera que tenen d’esquivar una gran veritat. El problema no només el tenim amb el govern espanyol, el problema és que entre nosaltres mateixos, els catalans, no tenim prou acord per afrontar grans reformes, i encara menys la independència.

Aquestes dues lleis han estat lògicament suspeses pel Tribunal Constitucional i, la primera d’elles, definitivament anul·lada. I l’altra ho serà també sens dubte, com vostès saben perfectament.

En aquesta sentència el Tribunal manifesta de forma contundent tres tipus de problemes: substantius, competencials i procedimentals. És obvi que la llei que pretenia regular un referèndum d’autodeterminació atemptava contra la pròpia substància de la Constitució. Ni més ni menys que contra el seu article segon. És obvi que un Parlament autònom no pot regular un referèndum, com ja sabíem d’anteriors sentències del Tribunal Constitucional, i fins i tot ens ho havia dit el Consell de Garanties Estatutàries amb motiu de l’aprovació dels pressupostos d’enguany. És obvi que per assolir el seu objectiu van saltar-se de mala manera els procediments. Un conseller es va atrevir a dir: “no es va fer prou bé”. I vostè mateix va dir: “no teníem altra manera de fer-ho”.

I malgrat la llei del referèndum havia estat suspesa, vostès van voler organitzar la jornada de l’1 d’octubre. Una jornada que en cap cas era el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que vostès s’havien compromès. Fins i tot els seus convidats internacionals així ho van fer constar. El que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible. Era una jornada viciada d’origen i dificultada per l’acció dels poders de l’Estat que van tractar d’impedir la seva celebració. En aquest sentit vàrem lamentar i condemnar accions policials desproporcionades contra persones en l’intent d’evitar que poguessin participar en aquell acte de votació.

I després vostès han volgut extreure de la jornada de l’1 d’octubre un pretès mandat democràtic que els habilitaria a declarar la independència i obrir un procés constituent. Sense cap reconeixement internacional, sense cap suport.

No era legal, no. No podien fer-ho, no.

Però des del meu punt de vista la raó fonamental per la qual no poden procedir com pretenen fer-ho és que no tenen una majoria de la societat que ho avali.

Poden mirar vostès els resultats de la consulta del 9 de novembre de 2014. I veure com els que van votar Sí-Sí, sumen 1.861.753. Com els votants de Junts pel Sí i la CUP de les eleccions de setembre de 2015 sumats són 1.966.508. O com segons les dades proporcionades per vostès mateixos els votants del sí de l’1 d’octubre són 2.020.144 persones.

Són molts. I els respectem absolutament. Però no són majoria. El cens electoral a les eleccions del 2015 era de 5.510.853. El si a la independència no assoleix el 50%.

Una minoria, per nombrosa que sigui, no pot imposar-se a la majoria. I més en el cas d’una decisió que requeriria en opinió de molts i també en la meva opinió una majoria àmplia, per la gran transcendència que té la decisió i pel seu caràcter irreversible.

Quan vostès feien alegres i feliços els seus fulls de ruta, ens prometien a tots, independentistes o no, gairebé el paradís a la terra. Una república. Un nou país. Quan algú els deia que els bancs i les grans empreses es veurien obligats a marxar, vostès alçaven el crit al cel i deien que fèiem el “discurs de la por”.

Que Santa Llúcia els conservi la vista i, a ser possible, els hi augmenti.

Quin desastre!

Els dos bancs. Sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’Ibex 35. I més de 1.300 empreses més. El vicepresident ens diu que no patim, que al cap i a la fi, se n’han quedat moltes més i que aquestes potser tornaran. A qui volen enganyar?

Estem parlant de les 40 empreses més grans que han marxat, que facturen per valor de 65.000 milions d’euros, la qual cosa representa el 30% del PIB català. Si us plau els demano, no ho minimitzin. No insultin la intel·ligència dels catalans.

Certament han canviat les seus socials, però no l’activitat i l’ocupació. Però sabem que després de moure la seu social, moltes poden acabar movent la seu fiscal i més endavant part de la seva activitat. Qualsevol responsable polític sap que cal tenir activitat real al lloc en el que es té la seu social. Hisenda vigila aquest aspecte. I el procés en aquest cas si que és conegut: primer la seu social, després l’alta direcció, després els serveis centrals i qui sap què més. En definitiva, els millors llocs de treball, els millors remunerats, els que prenen les decisions estratègiques.

Sabem que a d’altres països processos similars han estat irreversibles. Com ho mostra l’exemple de les empreses amb seu a Montreal que van marxar a Toronto i ja no van tornar. Quebec no és independent, però ha perdut pes econòmic.

No és una bona manera de reduir el dèficit fiscal sobre la base d’empobrir la nostra economia.

Per tant, li dic que és millor que marxi aquest govern i que no marxin les empreses!

També ens van dir que el món ens mirava i ens esperava. Però des de que el procés es va radicalitzar i es va accelerar hem pogut observar com les institucions europees i els governs dels països europeus desaconsellaven amb fermesa moviments unilaterals i il·legals, tot considerant que el progrés d’Europa necessita més integració o no desintegració, més connexió i no més desconnexions. I encara menys assentar un precedent. També ens van dir que el procés assegurava la convivència i que el referèndum que volien organitzar era la màxima garantia. Vostè mateix, senyor president, ha fet públiques reflexions sobre la necessitat de mantenir la convivència, d’evitar la fractura social. Són reflexions que compartim. Però, malauradament, avui no podem negar la divisió i l’esquerda. S’ha iniciat un camí de fractura. I una ferida social és difícil de guarir.

La realitat pot ser tossuda, però és la realitat. El disseny d’un món sense gravetat és possible, però en el nostre món la llei de la gravetat és ineluctable.

Vostès volen que parlem de les conseqüències de l’article 155 però volen escamotejar-ne les causes.

I tampoc semblen disposats a que parlem de com impedir l’aprovació per part del Senat de l’autorització demanada pel govern de l’Estat.

President, avui vostè no hauria de ser aquí. Aquest ple no s’hauria d’haver celebrat avui, i potser tampoc demà.

Ens hagués agradat veure’l avui, i potser acompanyar-lo, al Senat.

Des del primer debat de la legislatura, el 9 de novembre de 2015 ens venim advertint sobre els riscos de posar les institucions catalanes fora de la llei, i normalment ho fem recordant que les institucions són de tots. Catalunya som tots. La Generalitat és de tots.

I és per això que vostè hauria d’haver anat al Senat a defensar les institucions d’autogovern i també a demanar i oferir un diàleg polític.

Em podrà dir que l’ambient no és el més propici. I no tindria arguments per rebatre’l. Però això no és raó suficient per defugir la seva responsabilitat com a president de la Generalitat de Catalunya. Com va dir Lincoln: encara que sigui probable que perdis la batalla, això no et pot dissuadir de recolzar una causa que creus justa.

I, per cert, president, recordeu que us vaig demanar per carta que ens rebés als presidents dels grups parlamentaris abans de respondre per segona vegada el requeriment que li feia el govern d’Espanya abans de demanar l’autorització del Senat per aplicar l’article 155?

Ho vaig fer perquè creia que vostè tenia l’obligació de compartir amb nosaltres informació i criteris sobre una qüestió tan transcendental. La presidència de la Generalitat és una institució en si mateixa i ha d’assegurar la representació política i institucional del conjunt de la ciutadania. I, per tant, jo creia que abans de respondre a aquell requeriment vostè estava obligat a conèixer les nostres respectives opinions. La decisió final era seva, mai no li he discutit. Però en un tema que posava en risc les nostres institucions d’autogovern, el nostre model econòmic i la convivència valia la pena que vostè ens hagués consultat. Però vostè no ho va fer.

El requeriment no semblava, en principi, tan difícil de respondre. Es tractava de dir per escrit de la forma més clara i entenedora possible, si vostè o el govern o el Parlament havien declarat la independència en la sessió del passat 10 d’octubre.

Recordo clarament el debat. He llegit les transcripcions i fins i tot he consultat l’acta de la sessió: allà no es va prendre cap acord. I per tant el 10 d’octubre no es va declarar la independència. Ni aquell dia ni els dies que han seguit.

Pels motius que sigui vostè va evitar respondre clarament. I en la segona carta va tenir la sinceritat de dir que no s’havia proclamat la independència, però que podria fer-ho en el moment que considerés oportú.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Perquè vostè, en les seves cartes, deduïa un mandat democràtic d’un referèndum il·legal convocat d’acord amb una llei que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional i que, torno a dir, ningú en el món ha avalat.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Però vostè encara té l’oportunitat d’evitar l’aplicació de l’article 155.

Pot fer dues coses.

Una, convocar eleccions al Parlament de Catalunya d’acord amb la legalitat vigent. Entre d’altres coses, perquè si convoca eleccions al Parlament d’acord amb la legalitat vigent, tal i com han fet tots els seus predecessors, estaria deixant clar que no considera que les previsions de la suspesa Llei de Transitorietat Jurídica estiguin vigents. El procés electoral seria supervisat per la Junta Electoral Central i no per la Sindicatura Electoral recollida per la Llei de Transitorietat. Per tant, vostè, de forma indirecta hauria demostrat que les institucions catalanes es mantenen en la legalitat.

La segona opció és, des del meu punt de vista, més interessant. Vostè podria haver anat al Senat a dir tot el que tingués per convenient i, a més afegir, dos elements: el primer, reiterar que la independència, tot i ser el seu legítim objectiu, no ha estat ni declarada ni proclamada, afegint que vostè i el govern que presideix estan disposats a iniciar un diàleg polític per resoldre el problema que tenim entre mans sense cap mena d’apriorisme. En aquestes condicions és molt probable que el Senat accedís a no posar efectivament en marxa el mecanisme del 155 en benefici del diàleg polític. Els socialistes ja hem dit que abonaríem aquesta possibilitat. I fins i tot hem presentat una esmena en aquest sentit.

De la mateixa manera vostè hauria d’accedir a no fer passes cap a la independència mentre el diàleg estigués obert.

Rectifico el temps verbal. He dit, vostè podria. I m’he equivocat. Vostè pot anar al Senat. Pot anar-hi demà. M’ofereixo, i estic segur que altres presidents de grup s’oferirien també, a acompanyar-lo si és per obrir una possibilitat real de diàleg polític que tindria, com a primer benefici, l’allunyament de la perspectiva de l’aplicació efectiva de l’article 155 i no aprofundir en la ferida de la convivència.

No em resigno al 155. Ningú diu voler-ho. Si ningú no el vol, perquè no fem per manera que no s’hagi d’aplicar?

Ara bé, no fem jocs de paraules. El 155 serveix per restaurar la legalitat, per restituir l’Estatut, per recuperar el normal funcionament de les institucions. I això requereix que vostès renunciïn a activar les previsions de les dues lleis, una anul·lada i l’altra suspesa pel Tribunal Constitucional. No és tan difícil fer cas al Tribunal Constitucional. Precisament per fer cas al Tribunal, no vàrem celebrar el ple del 9 d’octubre i sí el ple del 10 d’octubre, canviant de data i enunciat de la seva darrera compareixença en el Ple. Un ple que, per cert, s’ha reunit molt poc darrerament.

Vostès amb el Tribunal Constitucional hi tenen una relació ben estranya. El critiquen constantment, i tenen dret a fer-ho, però hi recorren constantment, i també tenen dret a fer-ho i fan bé de fer-ho. La meitat dels recursos pendents al Tribunal Constitucional presentats per les Comunitats Autònomes corresponen a Catalunya.

Exemples ben recents: el que va portar a la decisió de restituir al PDeCAT el seu grup parlamentari al Senat. O ara mateix quan anuncien actuacions davant del Tribunal Constitucional precisament per intentar frenar la posta en marxa del 155.

Les decisions que el Tribunal Constitucional ha pres en relació al procés polític català des de la declaració de sobirania de 2013 han estat preses per unanimitat. El Tribunal Constitucional l’integren 12 magistrats de sensibilitats ideològiques diferents, i dos d’ells catalans, un d’aquests anomenat a proposta de Convergència i Unió. Els dic això perquè la desqualificació total, absoluta i sistemàtica del Tribunal no té gaire sentit.

Per cert, ara me’n recordo també que els dos acords del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat, van ser presos per unanimitat, i ignorats olímpicament per vostès.

Sr. President, l’opinió del grup parlamentari socialista es que si vostè, el seu govern i la majoria parlamentària que li dóna suport no accepten ja la legalitat constitucional i estatutària, l’aplicació de l’article 155 és inevitable.

Podem donar-hi les voltes que vulguem, però els Estats democràtics tenen el costum d’assegurar la vigència de les respectives constitucions en el conjunt del seu territori. I tenen mecanismes jurídics per assegurar que aquesta vigència prevalgui sobre d’altres consideracions. En alguns països li diuen coerció federal. És un mecanisme que incorporen entre d’altres les Constitucions d’Àustria, Alemanya, Portugal, Itàlia, Suïssa i Estats Units.

No m’atreveixo a entrar en el detall ni en l’anàlisi jurídica de l’autorització concreta sol·licitada pel govern d’Espanya. Serà un tema sobre el que finalment s’haurà de pronunciar el Tribunal Constitucional. Certament l’article 155 està pensat per obligar al retorn a la legalitat en supòsits de vulneracions concretes. Com va ser el cas de Canàries per obligar aquella Comunitat a respectar alguns acords europeus en matèria de fiscalitat.

Però aquí estem davant d’un cas ben diferent. A partir dels dies 6 i 7 de setembre, el Parlament es va situar fora de la legalitat, com ho va fer el govern en organitzar la jornada de l’1 d’octubre malgrat la suspensió de la vigència de la llei del referèndum per part del Tribunal Constitucional. Com seguiríem fora de la legalitat si pretenguéssim ara que la llei de transitorietat, també suspesa, és vigent.

No ens fem trampes al solitari. O respectem la legalitat vigent o no la respectem. Si la respectem de paraula i en fets, no té sentit aplicar el 155. Si no la respectem, l’aplicació del 155 és inevitable.

Acabo. President, evitar l’aplicació de l’article 155 està en les seves mans. I pot comptar amb nosaltres per fer-ho. Anant al Senat a demanar i oferir diàleg o convocant eleccions al Parlament en aplicació de la legalitat estatutària i de la LOREG.

President, acabo amb una cita de John Kenneth Galbraith que va dir: encara que tot el demés vagi malament, sempre ens podem assegurar la immortalitat cometent algun error espectacular.

Espero que ningú no cometi un error espectacular que pagaríem tots els catalans i les catalanes.

President vostè té la potestat de convocar i fent-ho pot preservar les institucions del nostre autogovern. Li prego.

Moltes gràcies.

Mitjà

Hemeroteca

« Novembre 2017 »
Dll Mar Dim Dj Dv Ds Diu
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

Per a consultar entrades anteriors al 18 d'agost de 2015, fes click aquí.

REFORMA FEDERAL

 

Socialisme i federalisme, més que doctrines convergents, han de considerar-se com doctrines complementàries, com sigui que si la primera és normativa per a la vida individual de les nacionalitats dins dels Estats complexos, la segona ens mostra el camí formal per anar agermanant dins d’Estats units d’amplitud major cada dia, fins que s’arribi a assolir el magne ideal de reunir la humanitat sencera en una gran i única família.

Rafael Campalans, fragment de l’article “Socialisme i federalisme” publicat a “Justícia social”, 1 desembre 1923

Català | Castellano | Français | English